21 de febrer 2010

El debat econòmic al Congrés


Un cert moviment- Dimecres 17 de febrer. Ple monogràfic del Congrés sobre la situació econòmica. La tesi predominant és que el pacte per a la recuperació econòmica és impossible. Discrepo en part d’aquesta idea. El pacte formal i d’abast general segurament no es firmarà però ha triomfat, finalment, la idea del pacte, la necessitat del pacte. Sense que el president Zapatero en sigui cap entusiasta, es veurà abocat a buscar acords i adoptar mesures de reforma que fa uns pocs mesos era impensable que poguessin sortir del seu magí i de la seva boca. Ha triomfat la idea de prendre’s seriosament la crisi i no pensar que amainarà pel simple pas del temps. Hem trobat un president del govern més preocupat per la crisi – ja hi arriba tard a aquesta preocupació. Els mercats internacionals empenyen i les enquestes declinants obliguen. En cinc hores de debat, hem escoltat de tot, però sobretot propostes econòmiques de govern i oposició. Després passa que alguns partits d’oposició tenen debilitat per competir a veure qui la té més llarga...la llengua...i surten titulars sobre el repte a una moció de censura o el repte perquè els socialistes descavalquin el seu líder (forma el·líptica i gallega de començar amb el “Vagi-se’n senyor president”). Però sobretot s’ha parlat d’economia i s’ha criticat la forma de governar la crisi.

El set i mig- En un debat d’aquesta naturalesa i en una hora tan greu s’ha de trobar el punt just entre la crítica i la proposta. Com anar pujant fins al set i mig sense passar-se. El líder del Partit Popular, Mariano Rajoy, m’ha semblat que estava fent més un míting a la plaça de toros de València – el seu escenari preferit de campanya- que no pas una impugnació política en seu parlamentària. El més dur en la crítica ha estat el portaveu del PNB, Josu Erkoreka, que un cop més ha exhibit la seva capacitat oratòria i el model d’actuar dels nacionalistes bascos en la política espanyola: avui et salvo l’any votant-te els pressupostos, demà em converteixo en el més dur opositor (inspirats en la màxima de “per què en diuen amor si només és sexe?” els peneubistes sostenen: “ per què en diuen socis de legislatura si només es anar passant el temps per tornar-los el cop del pacte PSE-PP al País Basc?”).

Anant al gra- No és per dir-ho però el discurs més nodrit de propostes i que s’ha allunyat de la pirotècnia d’oposició per navegar en el riu de la crítica acompanyada de proposta ha estat el del portaveu del grup parlamentari català, en Duran-Lleida. Així coincideixen en dir-ho totes les cròniques. Ens hem de mentalitzar que sortir d’aquesta crisi no és un destí fix. Alguns països que havien anat molt bé van entrar en l’espiral de l’angoixant desgovern...i encara hi són. Aquest és el cas d’Argentina. I Grècia ens ha ensenyat la lliçó que fent-se trampes jugant al solitari...s’acaba malament. Zapatero va anunciar que un 10% de les places de funcionaris de l’Estat que s’han de cobrir, es deixaran vacants. Impensable fa uns mesos. I va insistir en una reducció de la inversió de 50 mil milions d’euros en 4 anys. Però per aquest any només s’ha atrevit amb 5 mil milions. Mala proporció. Els seus pensaments continuen més en com cobrir les prestacions socials – irrenunciable exercici de solidaritat- que en frenar la destrucció de llocs de treball i començar una recuperació amb nous filons d’ocupació. D’això últim, em sembla que no sap com posar-s’hi.


Moviments en el gabinet- En el bloc de notes dels moviments de poder dintre del socialisme governant, convé apuntar que la comissió anticrisi ha quedat conformada per la vicepresidenta segona, Elena Salgado, i els ministres José Blanco i Miguel Sebastián. No en forma part el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, un alcalde pragmàtic de l’àrea metropolitana de Barcelona que no s’ha acostumat mai als moviments ràpids de la política madrilenya i que, amb un punt de melancolia, pensa més en la seva sortida que en una llarga estada al gabinet. Tampoc hi està la sempre omnipresent vicepresidenta primera Fernández de la Vega –que ho presideix i coordina quasi tot- i que alguns apunten que també està en fase de sortida, tot i que a ella li agrada coordinar i manar. José Blanco està fent oposicions per ser vicepresident primer d’aquest final de legislatura i Rubalcaba s’ho mira a la manera de Fouché.

1 comentari:

Fernando Guerrero ha dit...

Hola Sr. Xucla yo tambien he seguido con atención el debate y coincido con Ud. en que el Sr. Duran ha sido el gran ganador pues ha demostrado ser el mas coherente en su intervención, separando lo que es un Pacto de estado y una campaña electoral, ha estado muy acertado y le felicito,y como ya le he dicho a la Sra. Tarruella le pido que transmita mi felicitación al Sr. Duran y Lleida.
Y tambien pedirles que apoyen al máximo la reforma de la ley antitabaco como miembro de la asociación Nofumadores.org.
Un saludo cordial