El socialisme espanyol està tant mancat d’amor que ja tant li fa tornar als vells amors de joventut encara que sigui amb el descarament de deixar desairada l’actual parella. Un retorn als braços de l’amor de joventut excitant i innocent, a la vegada. On un sap que no pot passar gaire res més que recordar dolços temps passats i despertar el pessigolleig d’un retrobament ràpid, intents i furtiu.
Dijous a quarts de sis de la tarda estava treballant al despatx del Congrés dels Diputats quan una trucada d’un amic despert i hiperconnectat em va posar sobre l’avís: “Escolta, que el Felipe González està ressuscitant un mort. Està posant els socialistes a cent. Ho estic veient per la tele”. Ho veia per la televisió i arran de mar, a la Costa Brava. Jo ho tenia literalment a cinc metres. La porta de davant del despatx dóna a les cabines de traducció de la sala de columnes del Congrés. Tres gambades i l’espectacle en directe. Una molt bona perspectiva darrera aquella gelosia moderna que és una de les cabines de traducció. Tres dècades de socialisme concentrats en una sala: Felipe González i José Luís Rodríguez Zapatero tancaven una jornada sobre el centenari de l’obtenció de l’acta de diputat de Pablo Iglesias. Ministres, exministres, diputats i senadors, socialistes de la Transició i els d’ara. Hi eren quasi tots. Els d’abans – Solana, Serra, Barrionuevo, Corcuera....-, els d’ara i els que hi han estat abans i ara – Guerra i Rubalcaba. Felipe González i el públic feien peuets per sota la taula amb Zapatero al costat. L’embadaliment era total. Un alegria que es mereixia el castigat cos del socialisme que ha patit els rigors inesborrables del fets del maig de 2010.
Una catarsi, un tancament de files, una vitaminació...deien les cròniques del dia després. Diumenge passat l’enquesta de El País era xocant: un 57% dels votants del PSOE volen que Zapatero no es torni a presentar. I aquesta dada, que va sortir en lletra petita, era la més present en l’estat d’ànim de la bancada de la majoria que es concentrava en la sala de columnes. Sí, tancament de files i suport dels qui han pres tanta distància amb el zapaterisme. La torna: Zapatero no és el candidat del 2012 i ja ha començat la recerca d’un millor nom. Qui? Aquesta és la pregunta. També pot ser que Zapatero s’hi resisteixi amb un instint mes felí que de càlcul. Però després d’haver observat aquells peuets entre el socialisme d’abans i el d’ara i el carisma del líder que ara vola lliure i ha aprés del poder (a diferència del seu successor)...les files de la majoria s’han donat una alegria després del final de l’edat de la innocència dels dos fatídics plens del mes de maig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada