15 d’octubre 2012

El ministre d'afers exteriors

Vaig conèixer l’actual ministre d’Afers Exteriors del govern espanyol fa uns anys sortint del museu de l’Holocaust de Jerusalem (Yad Vashem). Hi havia pocs autocars i vam quedar asseguts de costat. Vam trencar el gel a partir de l’evocació d’amics comuns i parlant de política europea. García-Margallo és un dels ministres més preparats del precari executiu espanyol. Li passa, però, que durant 18 anys va ser diputat europeu i s’ha perdut, precisament, els anys que ajuden a entendre perquè a amplis sectors de la societat catalana se li va omplir el pap i avui planteja un punt i apart rotund. Se’n va anar quan encara governava Felipe González i ha tornat de ministre del Govern de Rajoy (amb una economia a punt de ser intervinguda i amb dos nacions de l’Estat amb majoria sobiranista clara, aquests és el plat de Nadal que espera al primer ministre). García-Margallo, que va ser diputat a les Corts de 1977 encara cita al Miquel Roca d’aleshores i evoca “Per la Concòrdia” de Francesc Cambó. Tot això, avui, és material arqueològic. Del dur debat que vam tenir aquest dijous durant la tramitació del Tractat internacional per l’accés de Croàcia a la UE el que més greu li va saber va ser quan li vaig dir un parell de vegades que els consensos polítics de la Transició espanyola havien quedat enterrats. Em va dir que tal afirmació l’havia deixat “nublado”. Insisteixo: tot just aquesta setmana s’han despertat.