24 de febrer 2014

D’una socialista que excita la dreta espanyola i d’Ucraïna


Rosa Díez.-  Amb cinc diputats, aquesta setmana la socialista de cor que té l'habilitat de posar eixerits els votants de dretes i els militars ha aconseguit embolicar PP i PSOE (PSC també, de quatre grapes) en la bandera que li dóna més rèdit: parlar malament arreu d'Espanya del Govern català, el seu president i la voluntat de la majoria de catalans. Fa uns anys va guanyar vots acusant de tova la política antiterrorista. Una cosa eren els fets, un altre el relat, que donava per una sobreexplotació política. Ara el filó de vots és fotre-li fort contra les institucions catalanes, tant se val la realitat. El metarelat que tant funciona en la campana de vidre de la política de Madrid. Recordo que, de tant en tant, l'amic Iñaki Anasagasti em recorda que quan els socialistes d'Euskadi van decidir trencar el pacte de govern amb el PNB (per massa nacionalistes) la consellera socialista que s'hi va oposar i resistir més va ser la consellera de Tursime Rosa Díez (la de "ven y cuéntalo"). Em diu l'Anasagasti: "El senyal de la marca de les ungles encara està a les parets del seu exdespatx. La van haver de treure perquè ella es volia quedar al govern amb els nacionalistes". I mira ara.
Què fa el PSC? - L'astuta Rosa Díez, líder d'un partit essencialment de Castella, sense penetració al Mediterrani (Toni Cantó és un petit graner de vots a València d'un ego aclaparat en el món d'esforços compartits de la política), va acceptar un acord amb el PP per adoptar "totes les mesures necessàries" per evitar la consulta del 9 de novembre. En la seva exposició va parlar de suspendre l'autonomia invocant l'article 155 de la constitució espanyola. Aleshores va dir que necessitava temps per estudiar si acceptava l'esmena del PSOE (ja ho tenia decidit, anava a jugar amb el temps i a guanyar-ne). A l'últim minut, accepta l'esmena del PSOE, que es veu obligat a votar a favor d'un text profundament autoritari (recorda els anys de plom i el NoDo en blanc i negre). I els 14 diputats del PSC hi voten amb els ulls clucs. Que no tenen prou ulls per llegir el que van votar de la moció d'UPyD? Per on navega el PSC? Cap a on naufraga. Diuen que Oriol Junqueres està obstinat a buscar alguns socialistes significats per incorporar a les seves llistes, començant per les eleccions del 25 de maig.
Un important interrogant - Per primer cop, en unes eleccions europees, els partits en l'àmbit europeu presentarem un candidat o candidata a president de la Comissió Europea. Socialistes, liberals i verds ja ho hem fet. El Partit Popular europeu ho escollirà en vot secret entre diferents candidats el 6 de març a Dublín. No es descarten sorpreses d'última hora (una nova opció Ibèrica davant el carbonitzat Durão Barroso), fins aquí puc llegir. Es dóna per descomptada la candidatura de Miguel Arias Cañete com a cap de llista del PP, tot i que el que ell vol ser ("Jordi, habla de ello, haz correr el rumor") és comissari europeu... o quelcom més, tal vegada.
La gran bellesa - Es dóna per descomptat, a Madrid, una minicrisi del Govern espanyol per després del Debat de política general que comença dimarts que ve. Sortida de Miguel Arias Cañete cap a les llistes europees. Ana Mato també, si és que hi ha dos dits de front. I l'increïble Wert només si ell vol. També diuen que Fernández-Díaz es podria redimir (un cop més) a Defensa i que l'incombustible Javier Arenas (Campeón, es fa dir per ells i especialment elles) podria tornar amb un ministeri important. Ja ho veurem.
Ucraïna  - Cada cop que he estat a Kíev m'he allotjat en un discret hotel que està al cor de l'escenari de les confrontacions i els morts pels trets dels franctiradors. Penso en aquell paisatge absolutament cremat i trinxat. Podria escriure molt sobre Ucraïna, algun dia ho faré. Ara només vull dir que el problema del país és la falta d'un estat de dret, una veritable interiorització de la democràcia. Tot pot succeir en les hores vinents o dies. Els oligarques proeuropeus i prorussos financen aquest estat que ha deixat el país al límit de la guerra civil -que no crec que es produeixi- i de la divisió -el secessionisme guanya enters a Crimea, territori de la República russa fins al 1954 i que fou entregat a la República d'Ucraïna, tots dintre l'URSS. S'ha de dir que Stalin va ser un gran maquinador de molts dels conflictes que hi ha a la zona del Caucas (la disputa entre Rússia i Geòrgia, la tensió permanent entre Azerbaidjan i Armènia). Un gran dèspota el georgià Joseph Stalin (nascut a Gori). Va fer tant mal que va posar la llavor per fer mal a la terra que el va veure néixer. Després va programar una gran fam a Ucraïna durant anys (Holodomor, en diuen els ucraïnesos), que va fer morir de fam milions d'ucraïnesos. Terra castigada entre la seva mirada a l'Imperi Austro-Hungarès i la influència russa. El millor que podríem fer amb Ucraïna és deixar-los ser un Estat neutral com Suïssa ho va ser després de 1848, la revolució de la primavera de les nacions, o Àustria després de la Segona ?Guer?ra Mundial (en els dos casos per imposició i acord de la comunitat internacional). El millor seria que Washington (que s'equivoca molt en aquest conflicte), la lenta Brussel·les i la Rússia que torna a l'escena internacional, acordessin deixar respirar Ucraïna, que vol dir frontera.