El nou PSOE

Diumenge 13 de juliol. M’assabento per twitter i a milers de quilòmetres, arribant a Moscou, que Pedro Sánchez ha guanyat folgadament la secretaria general del PSOE. És un misteri el pensament polític del nou líder del socialisme espanyol. Haurem d’esperar el seu rodatge per saber que pensa. En alguns aspectes, fa pensar en la trajectòria de Zapatero, el diputat desconegut que es va fer amb la direcció del partit (també amb l’ajuda d’alguns socialistes andalusos) i que amb menys de quatre anys va esdevenir president del Govern. Els socialistes més continuadors del fil roig del socialisme històric estaven amb Eduardo Madina tot i que no les acabaven de tenir totes perquè el caràcter banyabaix del basc els hi feia tenir alguns dubtes. El seu melancòlic perdre i el seu rebuig a formar part de la nova executiva confirmen aquest mal perdre que intuïen alguns. José Antonio Pérez Tápias, un tipus magnífic amb el que vam compartir quatre anys de treball a l’hemicicle i una llarga conversa sobre polítiques i ideologia en una taverna al centre de Praga, no ha quedat gens malparat i ha vivificat el corrent crític que intenta fer de mur de contenció davant els malhumorats que han agafat forma política a través de Podemos (ja veurem com evoluciona) i d’una Izquierda Unida en procés urgent de transformació (Alberto Garzón, un espontani del 15-M que passava per allí està cridat a construir ponts amb els qui els hi amenacen l’hegemonia a l’esquerra del PSOE). Només sabem que els més propers a Rubalcaba i Felipe González havien apostat per Madina, només sabem que avui el PSOE és un gran interrogant. Només sabem que els socialistes catalans més lliurepensadors havien apostat per Madina i han perdut i que els socialistes catalans més orgànics i amb més instint de supervivència han apostat per Sánchez. Tot plegat demostra que les successions tutelades són un impossible i que l’espontaneïsme cada cop té més èxit en el temps de la política fast-food, fast-emotions and fast-politics.