28 d’abril 2015

El gran desconcert

Aquests dies em comencen a fer pensar en els moguts 30 mesos de l’última legislatura de Felipe González entre 1993 i 1996, quan cada dos per tres sortien casos que corcaven les bases del govern. A la Moncloa tenen una enquesta que els dóna 110 diputats, ara en tenen 185. I la mateixa enquesta indica que PSOE i Podem sumen més escons. I que Ciutadans, l’opció que ningú mai s’havia imaginat, no suma per completar la majoria absoluta amb el PP. Aquí és on els generals del partit més engreixat de l’última dècada espanyola comencen a entrar en pànic. I pensen que el paisatge després del resultat de les eleccions del 24 de maig encara serà més desolador. En aquest sentit, en el Madrid del xiuxiueig polític ja es comença a dir que Mariano Rajoy no hauria de tornar a ser el candidat del centredreta espanyolista. Molts ho diuen en el seu entorn, però ell és un tossut supervivent. Arribats a  aquest punt, comença la batalla de les princeses: Soraya Sáenz de Santamaría o Dolores (de) Cospedal. El futur de la segona depèn dels resultats d’aquí a un mes. El handicap de l’aplicada primera és que mai ha estat dona vibrant en el camp de les idees i de la militància (segurament per això va ser elegida). A l’estiu, el centredreta espanyolista estarà mogut. O aleshores, Alberto Núñez-Feijoo s’oferirà amb cara de bon noi, a l’estil Alberto Ruiz-Gallardón, aquest home periclitat. Ja veurem.