La vella i la nova política

Ara es parla molt de la distinció entre la vella política i la política nova. Fa referència a una manera de fer, de pensar, de relacionar-se, al quefer de les coses públiques. Hi ha un món que s'acaba i un món que arriba, molt marcat per la transparència i l’accés a la informació gràcies a les noves tecnologies. I molt marcat pel donar comptes constantment i per una societat que vol saber com es prioritza la despesa pública i el compliment dels terminis dels compromisos adquirits.

En el pas de la política vella a la política nova també s’està produint un veritable remolí que dóna i retira suports dels ciutadans a les forces polítiques que entenen i sintonitzen amb els nous temps. Diumenge passat, quan el PP a Andalusia va caure de cop a 33 diputats es va veure molt eloqüentment que el PP és un partit que s'ha envellit sobtadament. Aquesta manera de fer escèptica que considera que res té solució i tot es para a cop de BOE i recursos als tribunals va rodolant pel pendent d'un futur minvant indefectible. No es mouen, els mouran.

I això val per la política catalana i per la política europea si donem un cop d'ull al nostre voltant més proper. Al final d'aquest any res serà molt semblant al paisatge polític català dels últims cinc o vint anys. Hi ha qui vol interpretar aquests nous temps, i hi ha qui es resisteix a interpretar-los. Com a bons mediterranis, de vegades som molt i molt rebuscats en la formulació de la pregunta: té dret Catalunya a exercir l'autodeterminació? Sí o no? En la tradició fundacional de partits com el PSC‎ (el congrés de la unitat) o d’ICV (clarament en la tradició del PSUC i altres forces que hi van confluir com destacats membres de Nacionalistes d'Esquerra), la resposta és sí. Però ara han perdut el fil de la seva tradició i de la coherència dels seus actes. Molt impactats per una expressió política nova, Podemos, que encara ens ha d'explicar molt el que pensa, de moment el que ens ha explicat no té una clau d’interpretació catalana (disculpin l’expressió tan gastada, però té totes les formes antigues de partit sucursalista sense una mirada pròpia sobre el fet nacional català, només paraules retòriques).

Només és democràcia. En els sopars de Nadal i Any nou d’aquí a nou mesos, mirarem els resultats de les urnes del 2015 i alguns diran: "Qui ho havia de dir!!". El PP s'ha envellit sobtadament, el PSOE camina entre dues aigües, els partits nous encara han de definir el seu perímetre de pensament més enllà del vot que salta per protesta o desencantament. Un partit encarcarat com UPyD, de cop, s'ha tornat vell i ens dóna moltes pistes sobre els lideratges que ja no funcionen. I en el panorama polític català, qui ho havia de dir... que l’expressió democràtica del 9-N sobre quatre opcions possibles en una consulta ciutadana marcaran les línies de ‎tall dels espais polítics. I, n'estic molt convençut, sense que perilli la convivència. Perquè només és la democràcia! I la deliberació entre uns punts de vista i els contraris.... i el vot secret en urna, mai ens ha fet por. Ja ho escrivia més amunt, mediterranis barrocs com som, i no és així la política nova, en conjunt a la societat li ha costat sortir a mar obert per dir alt i clar les coses pel seu nom. Sense pors. Ja hi som.