Visita a PIMEC Girona

Divendres els diputats Eudald Casadesús i Carles Puigdemont i jo mateix acompanyem Artur Mas en una reunió de treball a PIMEC Girona. Ens rep la seva presidenta, Mariona de Puig i al meu costat tinc la Cuca Mascort amb qui comentem, un cop més, tants de temes. Un intercanvi de punts de vista ben profitós. Les propostes de la petita i mitjana empresa, de PIMEC i de la FOEG, de Foment del Treball i dels sindicats, avui són en el primer punt de l’ordre del dia del que proposa el grup parlamentari català al Govern de l’Estat davant la crisi. Ens hem trobat amb un primer problema: durant mesos ha estat negada la crisi i l’arribada de la recessió. Un segon problema que em fa notar la reunió: la mentalitat de l’empresa catalana és molt diferent de la forma de fer diners que domina a Madrid. Precisament per això avui l’economia catalana, més basada en l’empresa familiar, se’n surt més bé que la d’altres punts de l’Estat. Per això l’empresa italiana sanejada del nord, també empresa familiar, se’n surt força bé. Els italians retenen gravada aquella frase de Zapatero: “El primer ministre Berlusconi està deprimit perquè estem a punt de superar l’economia italiana”. Ara passem un cap de setmana de miratges i moqueta tova per la visita de Zapatero a la Casa Blanca però després de la punta d’orgull patri per estar on no se sap ben bé què dir, tornarà al primer pla la realitat d’una situació econòmica de crisi mal portada. Un ministre d’Economia que va ajudar a guanyar les eleccions dient que no hi havia crisi – va guanyar el debat a Manuel Pizarro però els fets l’han desmentit- i que ara està cansat per menar la situació. Els quatre de CiU que ens reunim amb emprenedors, i que ho tornem a fer unes hores més tard a Olot, les hi deixem dit un missatge: no us rendiu, no us resigneu perquè ara, més que mai, la resposta neix de vosaltres, dels que aixequeu la persiana cada dia de les ganes de fer diners treballant. Ens en sortirem. Almenys l’economia productiva se’n sortirà.

Assasinat

Pel carrer de les Placetes de Pals, molts cops l’havia saludada, a ella i al seu fill i als avis que viuen en el mateix carrer. Recordo el fill que jugava amb les meves filles. Ha estat assassinada a Palafrugell. Corprès.

I la gestió dels aeroports?

He rebut una resposta parlamentària del govern que diu que només està disposat a traspassar l’aeroport de Sabadell. Ni el de Girona ni el deu Reus. I del de Barcelona...la ministra ja em va explicar totes les trampes per allargar la situació tal com està, a favor de AENA. I el govern de la Generalitat què fa? Res. I la societat civil reunida ara fa més d’un any en un solemne acte a IESE de Barcelona què hi diu? No els sento. Si el president Montilla ens vol adormir, el país hauria de reaccionar, com ha fet sempre. Ai aquest perillós son del no lideratge!!

17 de febrer de 2009

Aquest dia, els Estats espanyol i francès hauran de començar a pagar una gran quantitat de diners per l’explotació del tram internacional Figueres-Perpinyà del Tren de Gran Velocitat. La setmana passada a Biarritz, dilluns al vespre, vaig coincidir, casualitats de la vida, amb el veí de taula G.A. que forma part de l’empresa TPFerro concessionària de la construcció i explotació del tram internacional de l’Alta Velocitat. Ens vam intercanviar les targetes de presentació i quan va llegir que era diputat per Girona, els ulls li van començar a brillar amb la cobdícia dels euros que estan a put d’arribar al compte corrent. “Vostè sap que està a punt d’entrar en servei una línea d’alta velocitat per la qual no passaran trens? L’empresa en la que treballo l’hem construït”, em va dir obrint el sucós terreny de joc. Li vaig respondre: “Sí, és clar que ho conec i, a més, m’he llegit el contracte firmat entre els Estats espanyol i francès i la UTE d’empreses TPFerro que obliga al pagament a partir d’una data de començaments de 2009”. “Vaig participar en la redacció d’aquest contracte”, em contesta. “El felicito, és una joia de la precisió en els interessos econòmics a favor de l’empresa i plena de prevencions fonamentades contra els Estats”, li afegeixo. Resumint: a partir del 17 de febrer de 2009, hi passin o no hi passin trens, els dos Estats hauran de pagar a l’empresa constructora que té una concessió d’explotació per 50 anys. Si hi circulen trens, el preu del peatge pel comboi és ben clar. Si no hi passen trens: “s’haurà de preservar l’equilibri financer de l’empresa concessionària”. Això segon és el que passarà. Un gran escàndol. Un tren que comença enlloc i acaba enlloc. Almenys els francesos tenen un ample de via idèntic que els permet oferir en breu bitllets de viatges mixtes alta velocitat-mitja velocitat. Però a l’Estat espanyol, que les vies són de via estreta, res podrà entrar en funcionament fins que les obres no estiguin acabades entre Barcelona i Perpinyà. Un escàndol de grans dimensions. El govern espanyol ha de donar explicacions urgents. El seu president i la seva ministra de Foment. Poden allargar la concessió, és clar, a canvi de tapar el desastre. Però els ulls de G.A. s’inclinaven pel cobrament immediat de milers de euros mensuals a partir del 17 de febrer de 2009.

Europeïsme i François Fillon

Dilluns al matí al Palau de Luxemburg de París, seu del Senat francès, reunió de parlamentaris dels Estats membres de la Unió Europea amb el primer ministre francès, François Fillon. El primer ministre llegeix una comunicació d’un quart d’hora sobre el programa de la presidència francesa de la UE i després se sotmet durant una hora i quart a preguntes dels parlamentaris d’arreu de l’Europa comunitària. Preguntes que ell prèviament no coneix. Es desenvolupava bé, amb dades i idees generals. Estructura bé el discurs i comunica amb precisió. Penso que això és impossible en el govern actual, de Barcelona o Madrid, on tots els membres del gabinet venen a llegir unes notes d’unes preguntes prèviament conegudes. Es respira molta més densitat política en aquest vell Senat francès. Aquests dies estic llegint una biografia de Charles de Gaulle escrita pel corresponsal Don Cook, que va viure en primer pla la Segona Guerra Mundial i la fundació de la V èna República francesa. La França del segle XX la va modular l’obstinada voluntat de De Gaulle. Els grans països es van fent millors amb les grans voluntats de grans líders. Avui a Europa li manca aquesta obstinada voluntat d’alguns dels seus líders. Tot i això, Europa farà un salt endavant en la seva integració en els propers mesos i anys per pura necessitat de ser un actor rellevant en aquest nou ordre que s’intueix. El passat no se n’acaba d’anar i el futur no acaba de presentar-se...

Notes de Biarritz

Dilluns a la tarda salto de París a Biarritz on es reuneix, anualment, un nodrit grup de polítics sudamericans i europeus, bàsicament francesos. Fa tres anys que hi vaig. Aquest any també ha vingut Artur Mas que ha parlat de política d’immigració. Entre els sudamericans hi ha una gran irritació no fonamentada per la Directiva europea de retorn que regula uns màxims en política d’immigració a tota la UE. Tot i la seva irritació, agafo aire i els hi dic que en 9 dels 27 Estats membres la directiva millora els drets dels immigrats i que en els altres Estats ja es respectarà la llei vigent més garantista. El problema, un cop més, és ajudar educadament a sudamèrica a aixecar el cap econòmicament evitan les temptacions populistes que recorren mig subcontinent. I com fer que les remeses que els hi arribin s’inverteixin en estructurar un teixit productiu i no pas al pur consum de l’anar tirant. Mentre estem reunits em truca el president Pujol per fer-me una consulta ben concreta. La meitat dels expresidents d’Estat de la taula el coneixen i mantenen unes breus però animades converses amb ell a través del meu mòbil que es van passant. Entre ells l’expresident de Bolívia Carlos Mesa que té arrels catalanes i parents a Girona. Mesa està construint un nou partit socialdemòcrata a Bolívia per intentar guanyar en les urnes el populisme souflé de Evo Morales. Biarritz és d’una gran bellesa però fa constatar que França és París i la vida tranquila dels departaments. París i la resta. Biarritz té un component basc que es veu a simple vista.

Pressupostos i esmenes

Dimarts al matí intervinc a Biarritz i a primera hora de la tarda faig el salt en avió fins a Madrid. Hi ha debat de pressupostos en la Comissió. En dos dies, CiU aconsegueix introduir esmenes per valor de fins a 40 milions d’euros, més els pactats la setmana anterior en ponència. Tot plegat suma 70 milions d’euros. El PSC només ha incorporat 19 milions d’euros. Diners destinats al que és prioritari avui: projectes d’I+D+i i inversions territorials que millorin els pressupostos en els ministeris de Foment, Medi Ambient i també Cultura. Els bascos han pactat el traspàs de les competències en Innovació per ajudar a fer una economia més avançada en tems que els totxos es tornen fang. Els del Grup Parlamentari català també hem apostat per la innovació que tan ha caracteritzat l’economia catalana. Últimament alguns empresaris catalans havien tingut la temptació d’abandonar l’economia del pencar i enlluernar-se per l’economia del “aquí te pillo aquí te mato” que es practicava pels despatxos financers del Paseo de la Castellana de Madrid.

Nit electoral americana

Dimarts a la nit. Recepció de l’ambaixada dels Estats Units a la Casa d’Amèrica, antic Palau de Linares, davant la Cibeles. L’amfitrió, l’ambaixador Eduardo Aguirre, és un republicà declarat que ens rep amb cara de dir “la nit no em serà gaire agradable però benvinguts i endavant”. Tenen l’amabilitat de fer-me passar a la zona més reservada de seguiment dels resultats. Allí la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, m’adopta sobtadament de parella i no em deixa de rotllana en rotllana. Intento posar en la conversa alguns temes pendents d’obres de l’Estat a Catalunya ( tants!!) però ella surt per la tangent explicant acudits. La ministra té gràcia andalusa explicant acudits, fins i tot n’explica alguns de marcat to masclista. Arriba el president Montilla i, bàsicament, calla. A un quart de dues dono per acabada la vida social i el canapès i me’n vaig per seguir els resultats davant el televisor. Dormo poques hores i el dia següent comento els resultats en dos cadenes de televisió. Obama en l’hora decisiva. Transmet confiança i esperança i, a més, sembla que sap envoltar-se dels millors i aprendre. Zapatero el 2004 també desprenia esperança però van ser necessaris pocs anys per veure la seva inconsistència. P.S. Dimecres la Generalitat va entregar el premi Blanquerna d’enguany a Esther Koplowith. Els motius estan ben justificats en la seva vessant social i filantròpica però penso en els marramiaus que haurien fet els actuals integrants del tripartit ( que ja duen cinc anys de govern de to baix) si aquesta hagués estat una decisió d’un govern de CiU.

Israel-Europa

Setmana francesa. Dijous i divendres reunió dels European Friends of Israel, els amics europeus d’Israel, un altre cop a París. Patrocinat pel Parlament europeu i el Govern del partit Kadima, aquesta és una gran operació per traslladar a Europa l’opció d’una ràpida creació de l’Estat palestí com a alternativa a un Estat d’Israel binacional, on els palestins creixen ràpidament en la seva demografia. Tot canviaria amb una victòria del Likud. En els primers mesos de 2009 hi haurà la primera cimera UE-Israel i preparem molt bé, amb precisió jueva, el camp de treball perquè doni fruits ràpids i mútuament beneficiosos. En el sopar, la cantant jueva Noa interpreta algunes peces i l’himne d’Israel: “Tenim l’esperança de veure una nació lliure en la nostra terra...”. El sionisme va ser un gran moviment de reconstrucció nacional. Després de 6 milions de jueus exterminats en l’Holocaust, amb 800.000 jueus desplaçats. La pau està més a prop en el Mitjà Orient.

Els pressupostos i les esmenes de CiU

Reprodueixo la crònica de Laura Fanals en el Diari de Girona d'avui sobre les esmenes presentades per CiU als Pressupostos Generals de l'Estat amb especial referència a les esmenes territorials per a Girona:

"Convergència i Unió ha presentat esmenes per valor de gairebé 152 milions d'euros per les comarques gironines als Pressupostos Generals de l'Estat, i assegura que donarà suport a totes les propostes del PSC per incrementar les dotacions per Girona, de manera que espera que els socialistes facin el mateix. I és que, per ara, CiU pensa que són uns "mals pressupostos", als quals s'ha de "donar la volta".El diputat gironí Jordi Xuclà va explicar ahir que ja s'han incorporat algunes esmenes de la federació, com els 5 milions d'euros per a la variant de Ribes de Freser, 500.000 euros pel passeig marítim de Colera, 1 milió d'euros per a la platja de s'Abanell (totes aquestes compartides amb el PSC) i 500.000 euros per a la Pletera de l'Estartit. A més, també hi ha l'esmena de consens entre CiU, PSC i ERC sobre el Centenari de la Costa Brava.Tot i això, Xuclà va lamentar que, del total de pressupostos de l'Estat, una part no s'acabi utilitzant: segons va indicar, el grau d'execució a les comarques gironines no ha arribat enguany al 75%. De moment, però, els diputats gironins de CiU estan concentrats en obtenir més recursos per a la demarcació. Segons va indicar ahir Xuclà, en matèria de Foment mantenen la seva proposta electoral de tenir tots els trams que falten per desdoblar de la N-II i l'A-26 acabats o en obres durant el 2009, i per tant veuen "insuficients" les partides que s'hi han destinat. A més, consideren "absolutament prioritària" la variant d'Olot, ja que amb l'entrada en funcionament del túnel de Bracons tenen por que es converteixi en un "coll d'ampolla". En total, CiU ha presentat 26 esmenes de Foment i 26 més de Medi Ambient.En matèria de cultura, la diputada Montserrat Surroca va explicar que s'han presentat 26 esmenes més, en considerar que les inversions previstes són "del tot insuficients". En aquest sentit, considera que el Festival Temporada Alta mereixeria "un suport més gran, perquè és té moltes possibilitats i és un projecte de país", i per això han demanat 300.000 euros més. Pel que fa al futur Museu Thyssen de Sant Feliu de Guíxols, Surroca va assenyalar que el Govern "s'ha fet en diverses ocasions la fotografia i ha presentat grans projectes", però ara esperen que durant el 2009 hi dediquin una partida d'un milió d'euros. Un altre concepte pel qual CiU desitjaria més diners són els premis Prudenci Bertrana, ja que malgrat que fa poques setmanes el PSC va presentar una proposició no de llei per a donar-los més suport, "això no s'ha traduït en cap suport econonòmic". Per això, demanen que s'hi destini una partida de 100.000 euros. Xuclà va assegurar que veuen "bona predisposició" per part dels socialistes per a incorporar esmenes. De fet, va considerar que estem "enfront de la principal modificació pressupostària de la democràcia", i per això va voler fer una crida a tots els grups polítics (des d'ERC fins al PP) a "sumar-se a aquestes esmenes, pactar-les i transaccionar-les". Fins ara, però, Xuclà va assenyalar que el PSOE ha pactat esmenes per valors de 19 milions d'euros a tot Catalunya, mentre que CiU ja n'ha incorporat 7 per a les comarques gironines durant la fase de ponència."