Dimarts a la nit. Recepció de l’ambaixada dels Estats Units a la Casa d’Amèrica, antic Palau de Linares, davant la Cibeles. L’amfitrió, l’ambaixador Eduardo Aguirre, és un republicà declarat que ens rep amb cara de dir “la nit no em serà gaire agradable però benvinguts i endavant”. Tenen l’amabilitat de fer-me passar a la zona més reservada de seguiment dels resultats. Allí la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, m’adopta sobtadament de parella i no em deixa de rotllana en rotllana. Intento posar en la conversa alguns temes pendents d’obres de l’Estat a Catalunya ( tants!!) però ella surt per la tangent explicant acudits. La ministra té gràcia andalusa explicant acudits, fins i tot n’explica alguns de marcat to masclista. Arriba el president Montilla i, bàsicament, calla. A un quart de dues dono per acabada la vida social i el canapès i me’n vaig per seguir els resultats davant el televisor. Dormo poques hores i el dia següent comento els resultats en dos cadenes de televisió. Obama en l’hora decisiva. Transmet confiança i esperança i, a més, sembla que sap envoltar-se dels millors i aprendre. Zapatero el 2004 també desprenia esperança però van ser necessaris pocs anys per veure la seva inconsistència. P.S. Dimecres la Generalitat va entregar el premi Blanquerna d’enguany a Esther Koplowith. Els motius estan ben justificats en la seva vessant social i filantròpica però penso en els marramiaus que haurien fet els actuals integrants del tripartit ( que ja duen cinc anys de govern de to baix) si aquesta hagués estat una decisió d’un govern de CiU.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada