Portem dos dies de sessions de matí i tarda de la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats per la discussió i aprovació del nou Estatut. Les coses van bé i a cada votació, després de cada ronda, després de la discussió de cada Títol la sensació de fer passos ferms es va consolidant. Tota la setmana que ve continuarem treballant-hi. A primers d’abril el text estarà al Senat i, encara que just, el referèndum podria ser el mes de juny.
Interessants sessions de debat polític i jurídic. Però allò que més llueix i allò que més transcendeix no és pas una defensa amb cara i ulls d’aquell article o d’aquell altre article enfront de la mentida i l’excitació del Partit Popular. I ara! Allò que transcendeix més als mitjans de comunicació és l’estirabot fàcil. Divendres a la tarda, sense anar més lluny, una ràfega d’insults d’un diputat republicà cap a un diputat popular i la rèplica del segon cap al primer van donar per molt més que els Drets i Deures dels ciutadans de Catalunya, el reforçat paper del Consell de Garanties Estatutàries o la nova organització territorial del país. I ara! Un li diu “burgès” i l’altre li respon “troglodita”. I ja està, ben descansats. Condensació de ressentiments. Hi ha moments que el que ara en diuen memòria històrica, al Congrés, és un pur ajust de comptes pendents del que no es van poder dir els avis d’uns i dels altres perquè es van assassinar entre ells. Només és un brot, un moment, un excés, una llambregada.... però la remor persisteix. O més exactament: s’ha reinstal.lat en aquesta legislatura de la mà d’una singular forma de fer política que ja s’havia viscut en les Corts republicanes: fot-li fort, a veure si rebenta!
Ja em direu si voleu la política com un circ, perquè és ben fàcil muntar-lo. Mentrestant, però, millor continuar per la via dels fonaments sòlids. I d’aquest Estatut en surten un fonaments sòlids. Només falta que qui governi el sàpiga aprofitar. Però aquest serà el debat per d’aquí a uns mesos, per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Interessants sessions de debat polític i jurídic. Però allò que més llueix i allò que més transcendeix no és pas una defensa amb cara i ulls d’aquell article o d’aquell altre article enfront de la mentida i l’excitació del Partit Popular. I ara! Allò que transcendeix més als mitjans de comunicació és l’estirabot fàcil. Divendres a la tarda, sense anar més lluny, una ràfega d’insults d’un diputat republicà cap a un diputat popular i la rèplica del segon cap al primer van donar per molt més que els Drets i Deures dels ciutadans de Catalunya, el reforçat paper del Consell de Garanties Estatutàries o la nova organització territorial del país. I ara! Un li diu “burgès” i l’altre li respon “troglodita”. I ja està, ben descansats. Condensació de ressentiments. Hi ha moments que el que ara en diuen memòria històrica, al Congrés, és un pur ajust de comptes pendents del que no es van poder dir els avis d’uns i dels altres perquè es van assassinar entre ells. Només és un brot, un moment, un excés, una llambregada.... però la remor persisteix. O més exactament: s’ha reinstal.lat en aquesta legislatura de la mà d’una singular forma de fer política que ja s’havia viscut en les Corts republicanes: fot-li fort, a veure si rebenta!
Ja em direu si voleu la política com un circ, perquè és ben fàcil muntar-lo. Mentrestant, però, millor continuar per la via dels fonaments sòlids. I d’aquest Estatut en surten un fonaments sòlids. Només falta que qui governi el sàpiga aprofitar. Però aquest serà el debat per d’aquí a uns mesos, per les properes eleccions al Parlament de Catalunya.
Un últim apunt de la política catalana. Només per fer una pregunta: Existeix la política catalana? El president de la Generalitat al cor de l’Amasonas en la setmana clau de debat i votació de l’Estatut. El president del Parlament, que té una delegació de 39 diputats catalans a les Corts negociant l’Estatut, de viatge per Califòrnia amb una rellevància difícil de percebre... i un govern que no es nota que governa de cap de les maneres. Un turmix, un Simca 1000, el Dragon Khan (ho diuen ells). Això comença a ser preocupant. La política catalana era govern i voluntat de ser i ser present arreu. Amb algú que prefereix passar de president de la diputació de Barcelona a ministre abans que ser conseller... Avui és més conegut per l’opinió pública el diputat que etziba “burgès” a un altre diputat que no pas la consellera també republicana que gestiona tota la política social del govern català. No anem pas bé. I amb dos anys i mig ja n’haurien pogut aprendre una mica i molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada