Quan la política es torna gran

La política s’ha tornat gran, de cop i com poques vegades. Gran en possibilitats, gran en expectatives. Dimecres 22 de març de 2006. Teletip de les 12.26.33 d’Europa press. Me l’entren al despatx. Són tres línies. Amb la persona amb qui parlo per telèfon l’aturo un moment per llegir-li aquelles primeres tres ratlles de les moltes que han de venir. Em diu “carai” però continua amb el seu tema. Que és respectable però que ha deixat de ser el tema principal dels meus pensaments que em traslladen fins a la treva de 1998. Aquell dia hi havia una reunió de partits de Galeuscat al País Basc i allí vam conèixer la notícia, al costat dels companys del Partit Nacionalista Basc. Aquest “alto al foc indefinit” té una altra aparença. Fou una pena que no reeixís l’intent de 1998, perquè era un intent de solució i d’arranjament polític entre bascos. Ara, en canvi, la negociació és entre l’Estat espanyol i una organització terrorista. Una bona o mala solució portarà a resultats radicalment més contundents. En una bona o mala direcció.

Ens hem de remuntar a l’any 2000, just després del final de la treva que va gestar el Pla Ibarretxe, quan els socialistes es van posar en contacte amb ETA. Les converses han existit i amb el pas del temps en sabrem més. Han existit les converses, en bona mesura, perquè l’anterior govern va fer alguns passos molt decisius en el camp estrictament policial. Han existit les converses perquè els atemptats de l’11 de setembre de 2001 i l’inici de l’era del terrorisme internacional van deixar ETA en una posició delicada. Han començat perquè el temps és un gran escultor i modulador de les situacions i la resolució del conflicte ja fa temps que es veia que podia anar més per camins polítics que no pas de la lluita armada. Això no vol dir que depèn de com i perquè no hi hagi algun nou acte criminal en el futur. El maig de 2005 el Congrés dels Diputats va votar una resolució en la qual permetia el govern l’inici de converses “davant una finalització definitiva de la violència”. Com un riu sinuós que apareix i desapareix, alguns es van oblidar d’aquell gest inaudit i que forma part d’un teva-meva inacabat. En tot cas, el govern té el dret i quasi l’obligació d’intentar-ho, encara que sigui per fracassar. La treva s’esperava per finals d’any. Després pel 15 de març i, finalment, ha estat un 22 de març. El 22 és un número de grans aconteixements, per cert. La reacció de l’executiu va ser mil.limetrada. Abans d’acabar juny el govern demanarà autorització al Congrés dels Diputats per iniciar un diàleg de pacificació que en l’àmbit institucional es produirà en els estrictes termes de dissolució i entrega de les armes a canvi d’aproximació de presos i, tal vegada, una possible futura i gradual amnistia. No seria el primer cop. Així va ser el 1977. I aquí s’acabarà el diàleg institucional entre govern i ETA, en els termes d’una negociació de dissolució. En paral·lel, però, es reformularà el pacte antiterrorista en unes coordenades on hi càpiguen tots els partits polítics. Aquest serà un dels moments més crítics perquè veurem si el Partit Popular s’hi incorpora o no. La reunió del proper dimarts entre Zapatero i Rajoy, doncs, té una especial rellevància. Els dirigents del Partit Popular tenen hores per decidir quin camí emprenen. Ja s’han equivocat, i molt, amb el camí triat per l’Estatut català.

Alhora, els protagonistes de l’intent de 1998 i impulsors del pacte de Lizarra no volen quedar al marge de tota l’operació i per això el lehendakariIbarretxe ha anunciat una taula de diàleg per la tardor. Tot això hauria d’acabar amb un nou Estatut basc que incorporarà bona part dels elements del nou Estatut català, entre ells el reconeixement per part de les Corts espanyoles de la voluntat majoritària dels bascos de ser nació. Quina sort i quin encert que hem tingut, penso, de poder deixar encarrilat el nou Estatut català abans de l’inici de la treva. Certament, des de Catalunya i des d’Esukadi, Espanya es retrobarà a si mateixa en la definició d’un Estat plurinacional o el que altres en voldran dir una nació de nacions. Una nova formulació política que amb el temps haurà de tenir una nova formulació jurídica. D’aquí a un quant temps i si tot va bé.

Com afectarà això a la tramitació de l’Estatut català? Poc però potser emocionalment molt. Poc perquè quasi tot ja està negociat. Però pot afectar emocionalment perquè de curt o de llarg s’albirarà que estem en un temps d’una gran transformació de fons. L’Estatut català ens allunya del cafè per a tots perquè no ens trobarem una reforma de l’Estatut de Múrcia ni de l’Estatut de la Rioja que vulgui definir la comunitat autònoma com a nació. I els andalusos ja ho han descartat. Estem, per tant, tocant os, estem a cap de carrer, estem fent bé allò que no es va poder o no es va saber fer el 1978. Aconseguirem l’aeroport del Prat i després traurem el tap de la política de vol gallinaci perquè corri l’aire en aquest moment d’oportunitats. El caràcter català és partidari de construir i d’anar endavant i més en un moment com aquest. L’estripada és el patrimoni d’una minoria perfectament acotada. El nostre és un país que decidim tantes coses a fi de bé, a prop de l’ondulat mediterrani! El català és una persona sentimental. Ja ho té dit Ferrater Mora, Josep Pla i tants altres. Però el català també és una persona que va per feina. I que sabem que en podem treure un gran profit de tot el moment si ens hi posem a fons. Si no badem ni ens cansem mai. Sobretot si no badem. I alguns baden de forma col.losal. O bé es queden badant davant la contemplació nova del poder agut i fi de l’Estat (quants advocats de l’Estat cada dia pensen com interpretar a la baixa el nou Estatut català o el futur Estatut basc! Gent jurídicament preparats i sempre disposats a rebobinar la pel·lícula). I després hi ha els que baden extasiats per l’excitació de la fama efímera. No hi ha res més fàcil que baixar de la muntanya i dir-ne una de ben grossa i ser portada dels diaris un dia i sortir en negreta en alguna columna de Madrid. I després què? Ja ho va dir Pla: un polític, en l’exercici de la seva feina, ha ser una persona molt pràctica. Practicitat que per res està renyida amb les grans idees pels grans moments. Feu cas dels polítics pràctics. I més en el temps que vindran.