L’anomenada Llei del dret a la memòria està dormint el són dels justos mentre es prorroguen els plaços d’esmenes perquè em sembla que el propi govern no sap com afrontar la seva tramitació parlamentària. Tots els que estem disposats a negociar demanem l’anul·lació dels judicis polítics sense garanties – jo m’inclino per una anul·lació ex lege-. Mentrestant, vaig aprenent d’altres experiències. Sembla ser que les coses es fan millor a Itàlia. Així m’ho explica l’ambaixador d’Itàlia a Madrid i descobreixo el debat ben viu en diaris i televisions d’allí. El president de la República, el postcomunista Giorgo Napolitano, ha impulsat una revisió del passat recent del país fent un discurs on demana perdó per tres motius: els crims i els excessos del feixisme, els crims i els excessos del comunisme i els crims i els excessos contra les minories lingüístiques a la zona de Trieste i els Balcans. Un reconeixement d’errors de totes les parts. Això ha portat a que el Parlament italià aprovi un Dia de la Memòria i el Perdó per unanimitat. Quelcom impensable aquí. Espero amb delit el debat parlamentari de la llei del dret a la memòria. Però no sé si arribarà. En tot cas, tenim un mal precedent: la sectària i esbiaixada Llei del memorial democràtic que impulsa el departament de Joan Saura. Perquè convé recordar que Saura és conseller de relacions institucionals a més de conseller de l’Interior. Tot i que ara no se n'ocupa tant, alguns llegats malconfegits ha deixat, com aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada