Postal de Xile

Escric aquestes ratlles des de Xile, on he viatjat per assistir al vuitè Foro de Biarritz que és una gran trobada anual de polítics, empresaris i altres representants de la societat civil europea i llatinoamericana amb l’objectiu de millorar la cooperació i el desenvolupament entre les dues regions del planeta. Represento a l’Artur Mas en una sessió del Foro, atès que ell ha hagut d’estar a Frankfurt els mateixos dies. També m’incorporo a la “Red del Foro de Biarritz” que agrupa a polítics dels dos continents i que presideix Patricio Alwyn, el primer president democràtic de Xile després de la dictadura de Pinochet. Alwyn, amb 87 anys, és un home d’una gran lucidesa, actiu i ple d’iniciatives i estimat en el seu país.

En el conjunt dels països d’Amèrica Central i del Sud les economies creixen a un ritme anual del 5% sostingut. Una bona dada. El país més ben preparat és Xile, sens dubte, que si fes frontera amb qualsevol país de la Unió Europea avui en seria un membre sense discussió. Però Xile és aquesta llarga i escuàlida columna de terra de més de 5.000 quilòmetres de longitud i poques decenes de quilòmetres d’amplada. Un país definit, naturalment, per la portentosa cadena dels Andes, que són unes muntanyes d’una bellesa magnètica, repetida, omnipresent en tot el paisatge de la terra que va dels deserts del nord a la serena i àmplia Patagònia, terra de nova frontera, terra de conquesta, terra d’història nova recent –uns 150 anys- sobre les formes de vida mil.lenàries dels Mapatxes.

Per què, doncs, en una zona de creixement econòmic sostingut reneix, per zones, el populisme? Hi ha diverses explicacions. Segurament la més rellevant és que l’existència de recursos naturals, especialment el petroli a Veneçuela, és l’arma de totes les discòrdies i la bitlletera que permet polítiques clientelars, curtplacistes i demagògiques. L’expresident del Perú, Alejandro Toledo, el primer indígene que fou president d’un país sudamericà i un dels més lúcids del club d’expresidents sosté que la falta d’una inversió en profunditat en educació i el fet que el creixement econòmic no arriba als sectors més pobres és el caldo de cultiu pel populisme. Toledo, un home, literalment, nascut en la miseria material, segons diu ell, ara és un professor de Harward amb receptes assenyades i allunyades de l’autocomplaença. Em convida a col.laborar amb les seves iniciatives però li dic que, de moment, les eleccions són a la cantonada. I ell entén aquest argument. Aquesta profitosa trobada també ha servit per descobrir que Carlos Mesa, expresident de Bolívia, té un fill vivint i treballant a Girona.

Per la part europea, a més de molts francesos – la iniciativa va nèixer de l’alcalde de Biarritz-, comparteixo tres dies de convivència i conversa amb el lehendakari Juan José Ibarretxe. Estem junts quan s’assabenta de l’atemptat de Bilbao. M’explica els seus plans i el seu projecte. Com sempre, els respecto i aprecio la seva honetedat. Però em manca trobar convenciment en mi mateix a l’hora d’apreciar l’oportunitat de plantejar la consulta popular just ara.

La presidenta Michel Bachelet – que passa hores baixes en la seva valoració política per una greu crisi en els transports- ens obra les portes del Palau de la Moneda. Un edifici auster, molt auster. I carregat d’història. Els polítics xilens van aprendre del passat i per això des de 1990 funciona un “concertació” política que abarca des de democratacristians – que han proporcionat els presidents Alwyn i Eduardo Frei- fins a socialistes – que ha proporcionat els presidents Ricardo Lagos i Michel Bachelet- i altres partits intermitjos. El “pinochetisme” polític a cara descoberta i sense renunciar al passat té un pes polític significatiu que, en bona mesura, ha donat sentit i cohessió a la “Concertación”. Però la coalició portarà, al final del mandat, dinou anys al poder, i no es descarta un moviment de blocs electorals. Convé anotar la figura de Soledad Alvear, nova líder de la Democràcia Cristiana xilena i dona amb contingudes però sòlides aspiracions presidencials.

I podria continuar escrivint sobre Xile...amb alguns versos de Pablo Neruda i alguns detalls de la seva residència-museu a Isla Negra, tota ella una poesia, o de la Patagònia inmensa i alliberadora de l’esperit en la seva autenticitat i simplicitat social y grandesa geogràfica. Des de Puerto Montt – la terra que fa 150 anys va veure arribar uns colons alemanys que encara avui tenen una forta presència social- i Puerto Varas – elegant i senyora- cap al sud. I cap a les muntanyes dels Andes. Començant per Petrohué, un paisatge i unes geografia que predisposen a un estat de la ment de repòs i serenitat. I des de la srenitat arriben trucades i correus electrònics i notícies. El món, definitivament, se’ns ha fet més petit, més abastable.

Per això he continuat treballant des del despatx mòbil. La distància geogràfica, però, tal vegada ajuda a separar el gra de la palla d’aquesta societat que ens proporciona tants flaixos d’informació cada dia. Els fets que considero més rellevants de la setmana són uns pocs. El Tribunal Constitucional arriba a uns graus de politització – i, per tant de degradació molt preocupants- amb la recusació del Govern contra dos magistrats – que és el que havia de fer en pura defensa reactiva. Llegeixo que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ocuparà de la denúncia d’un gironí contra el secretari general d’Esquerra per haver exhibit en públic uns correus electrònics lògicament privats. Un assumpte èticament i jurídicament molt rellevant, i reprobable, i que pot provocar jurisprudència. El Congrés dels Estats Units ha condemnat el “genocidi” armeni de 1915. Ho han fet amb tot el fonament del món! Tot i que les relacions internacionals entre els Estats Units i Turquia se’n resenteixin. I finalment, resto parat pel poc inetrès que ha suscitat l’informe de l’organ regulador de l’energia, la Comissió de l’Energia, sobre les greus apagades del juliol a Barcelona. L’informe és acussació de responsabilitats sense pal.liatius cap a Endesa i, especialment, Red Elèctrica. Però en aquesta societat del fast-food informatiu sembla que això ja queda molt lluny. Però és molt més important aquesta acusació formal que els reportatges sobre menjar podrit que ens va servir Tv3 tot l’estiu. Crònica social, en deien, per distreure les responsabilitats. El senyor Manuel Pizarro – ara ja un expresident de la fosa Endesa- home de verb agut i enverinat, va anar en ple estiu a donar una “lliçò de modals” als diputats del Parlament. Ara la raó li ha estat treta. Però aquest país ferit en la seva autoestima, que la té baixa, no ha tingut ni forces de flaquesa per pasar-li la mà per la cara. Què ens falta? Lideratge. Escala de valors i prioritats en el govern.

Al con sud arriba la primavera mentre aquesta postal navega, fulminant, per la xarxa i jo ja torno a estar a la tardor que esclata. Sant Lluc, la Fira d’Olot, és dijous que ve.