Superar l'emprenyament

Un airet especialment desangelat recorre la política catalana en els últims temps. Hi ha molta gent decebuda. Ja els avanço ara que la meva conclusió és que hem de superar aquest estat, reaccionar i ambicionar un futur millor. El paper d’un polític és proposar un futur i col·laborar a fer-lo possible. Però avui hi ha confusió, irritació, malestar... Amb motius. Sí, m’he trobat el “català emprenyat”, he parlat amb ell i he conegut els seus motius.
Hi ha la decepció i el desànim de totes aquelles persones que s’allunyen de la política perquè han vist que en el Parlament de Catalunya, per dos cops, no s’ha respectat la llista guanyadora i s’ha barrat el pas a Convergència i Unió. Es pregunten que “de què serveix votar si després els que guanyen no governen!”. És clar que els conec. I els hi diré que cal anar a votar. Ara més que mai. Però el que m’ha sorprès més, el que m’ha causat més curiositat i sorpresa, és que també hi ha molta decepció entre aquells que havien dipositat confiança en el canvi polític a Catalunya. Sempre trobaran alguns estómacs agraïts que diran que vivim “uns anys dolços i de gran lideratge”. Però la realitat és tossuda. El que hauria de succeir és que l’altre mig país ballés per un peu d’eufòria i alegria per un nou temps d’impuls polític i nacional en el que bullissin les idees noves i els governants guanyessin terreny en el camp de la confiança entre els ciutadans. Però no és així. Ho diuen les enquestes oficials però ho diu, sobretot, el sentit comú.