Aquesta setmana hi ha hagut, sobretot, debat en el Congrés dels Diputats sobre la crisi econòmica. M’havien dit, fonts ben informades, que el president del Govern s’havia passat l’estiu estudiant economia, “empollant” les classes pendents d’economia que no va resoldre amb un parell de tardes. Però el resultat del debat monogràfic de dimecres al matí va ser negatiu pel president Zapatero. Ho van destacar mitjans de comunicació amb maneres d’interpretar la política ben diferents. Va fer ben pocs amics de cares a l’imminent debat de pressupostos i, sobretot, no va transmetre quelcom molt important en situacions com aquestes: confiança. Ningú ha dit que un líder polític no pot tenir un bon suport popular en moments de crisi econòmica. Felipe González va guanyar les seves últimes eleccions el 1993 amb una crisi econòmica molt important que va esclatar la tardor de 1992, just després dels Jocs Olímpics. Ha estat un gran error negar durant tants mesos la realitat. Un error i quasi una filigrana. La crisi econòmica mundial explota el 2 d’agost de 2007 amb l’enfonsament de les borses nord-americanes arrel de les hipoteques-escombraria. Però en la campanya electoral el partit socialista va prometre que aquesta seria la legislatura de la “plena ocupació”. El pragmàtic ministre Corbacho ho veu i ho nota d’una altra manera. Molt més interessant que el debat de dimecres va ser el debat més tècnic de dijous en un cara a cara parlamentari entre el vicepresident Pedro Solbes i l’exministre Cristóbal Montoro, dièsel en el to però que parla amb propietat – més que Manuel Pizarro, la promesa blanca del PP en la última campanya. Allí va ser on Solbes es va sincerar i va dir allò que “la crisi econòmica no vindrà malament si serveix per netejar l’economia”. El dia després va haver de demanar disculpes per aquest excés de sinceritat. Solbes és un home rigorós i de llarga trajectòria. potser massa larga. En un moment de crisi econòmica – que no tota ella es pot imputar a causes externes a l’economia espanyola com ens volen fer creure- el paper del ministre d’Economia resulta clau. Ja s’ha evaporat tot el cop d’efecte del nomenament d’una ministra de Defensa o d’una ministra d’Igualtat sense currículum professional o del bon encert de la paritat en els primers nivells de l’administració. Poca pirotècnia per als moments actuals. El ministre d’Economia és clau i Pedro Solbes ja arriba cansat a aquest repte. És un cavall cansat que no pot abandonar en el moment actual. Solbes és un alt servidor públic de forma ininterrompuda des de 1982. Quina cosa vol dir que, com a mínim, en els últims 26 anys no s’ha dedicat a dirigir un negoci, gran o petit, amb riscos i esperit emprenedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada