1 d’agost. Primera hora de la tarda. Tothom dorm a casa. Menys jo, que escric amb unes quantes notes disperses al costat. Les cortines tirades, les finestres obertes, un poc de ventet que passa mentre a fora entrelluco un sol que cau vertical sobre els camps de l’Empordà. D’aquí a una estona anirem cap a Beuda, que hi ha festa major. Saludarem l’Anna Vayreda, alcaldessa de la segona meitat de la legislatura, joveníssima. Beuda: 131 habitants. Després enfilarem fins a Camprodon, on a dos quarts de deu comença l’acte central de l’aniversari del naixement d’Isaac Albéniz. Cada any pugem un dia o altre a un dels concerts del festival Albéniz i ens allunyem una mica de la temperatura de la costa. Un jersei per passar una vetllada a l’aire lliure.
Llibres sobre la taula. L’enganyada, de Thomas Mann, per primer cop traduïda al català per l’editorial El cercle de Viena, que compte amb un consell editorial amb un olfacte literari agudíssim. L’enganyada és la versió femenina de Mort a Venècia. L’amor i la passió d’una vídua burgesa de cinquanta anys cap al jove professor d’anglès del seu fill...passió i desengany. Viatge a les coses de la condició humana. Quan vaig passar per la llibreria Carlemany de Girona, que ara ja dansa sota la batuta de la Joana Teixidor, també em vaig fer amb exemplar en edició de butxaca de La Costa Brava de Josep Pla. No pas perquè no el tingui aquest llibre. El tinc en una edició dels anys setanta de Destino amb fotos bellíssimes en blanc i negre de la vida quotidiana. Un llibre dels que comprava el meu pare per la “sala de rebre” de casa a Olot, la sala on vaig descobrir els primers llibres d’una biblioteca d’una família catalanista. També el tinc en l’edició de l’obra completa. Però aquesta edició de butxaca és un encert i s’està venent molt perquè permet llegir Pla a la platja, al mar...en els mateixos llocs on és descrita amb tanta precisió i esforç d’adjectivació la Costa gironina. Fa poc vaig rellegir Contraban i altres narracions, número 33 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”. Era un llibre que havia llegit i subratllat i anotat l’any del curs d’orientació universitària. Ara les anotacions m’han semblat tendrament puerils però en un corrent de percepció de les coses que relliga amb la mirada d’avui, divuit anys després. I continuat amb llibres, l’alcalde Figueres, en Sant Vila, m’ha fet arribar Figueres en primera persona, un dels millors llibres de fotografia que he vist en els últims anys. Fotografies de Josep Algans acompanyades dels escrits amb substància de catorze figuerencs de naixement o adopció. L’enquadernació és excepcional i es poden veure els plecs, els relligats i els recosits del llom del llibre. Tot plegat fa la impressió d’una gran civilitat, de viure en un país d’esforç, cultura i ganes de superació.
Després hi ha els viaranys de la política, però el país respira deutor d’una llarga tradició de superació que hem de mirar de reprendre en aquesta època líquida on es pot fer passar bou per bèstia grossa (low cost, fast food i menús de supermercat a un euro. De quantes coses ens hem de resguardar en aquests temps de tribulacions. Cal llegir Los bárbaros de l’italià Alessandro Baricco).
El sol encara és a l’hora alta però un gall ha cantat a deshora. Deu ser l’alegria de les festes majors que es multipliquen aquest cap de setmana per l’Empordanet. Ahir vaig anar a visitar el senyor Josep Rigau, que ara viu al coll de la Morena al terme de Palafrugell pels vorals en els que el terme vessa cap a les ondulacions de les Gavarres. Des del Coll es veu a primer terme el Mas Pla. I les obres d’un centre comercial i de multicinemes que es farà a tocar del Mas Pla. Sembla ser que sense oposició dels veïns (interessats) ni del propi municipi. Jo no ho acabo de veure. El senyor Rigau i la seva esposa van tenir durant molts anys un carnisseria de carn de cavall al carrer de la Tarongeta de Palafrugell. Ell mateix havia tingut més de 150 cavalls en cria en aquella finca. Rigau havia tractat Pla al cafè i m’explica algunes opinions del Pla replegat al Mas després de la Guerra Civil que en part, només en part, avalen la teoria que Enric Vila escriu en el seu llibre El nostre heroi Josep Pla en el sentit d’un home de la terra desenganyat d’un país que no es va saber menar durant el segle XX. Per dir-ho com ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”.
Ahir Raimon va cantar als Festivals dels Jardins de Cap Roig. Un gran concert on Raimon no va escatimar cançons ni veu. Algú del públic va cridar: “Ets el millor!” i estic d’acord amb aquesta observació. Altres cantautors ens han modulat també molt la nostra educació sentimental però el que ha fet unes lletres més consistents i un esforç intel·lectual més gran, conseqüent i prudent ha estat Raimon. La seva cançó “Jo vinc d’un silenci profund i molt llarg...” segurament és la que millor sonaria en aquella “sala de rebre” del pis de la meva infància entre llibres, cartells del Congrés de Cultura Catalana i “d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal”. Jo vinc d’aquí, com tot el públic d’ahir a Cap Roig. Però avui estem en un nou temps. El país s’ha transformat i necessitem noves bandes sonores, noves èpiques, nous objectius. Segurament en el temps alentit de les vacances es pot pensar molt millor en tot això, entre gresca i converses sense rellotge amb els amics. De moment, ara, enfilarem el sinuós i agradable recorregut del mar a la muntanya, de l’Empordanet a la Vall de Camprodon. Amb temps, sense presses.
Llibres sobre la taula. L’enganyada, de Thomas Mann, per primer cop traduïda al català per l’editorial El cercle de Viena, que compte amb un consell editorial amb un olfacte literari agudíssim. L’enganyada és la versió femenina de Mort a Venècia. L’amor i la passió d’una vídua burgesa de cinquanta anys cap al jove professor d’anglès del seu fill...passió i desengany. Viatge a les coses de la condició humana. Quan vaig passar per la llibreria Carlemany de Girona, que ara ja dansa sota la batuta de la Joana Teixidor, també em vaig fer amb exemplar en edició de butxaca de La Costa Brava de Josep Pla. No pas perquè no el tingui aquest llibre. El tinc en una edició dels anys setanta de Destino amb fotos bellíssimes en blanc i negre de la vida quotidiana. Un llibre dels que comprava el meu pare per la “sala de rebre” de casa a Olot, la sala on vaig descobrir els primers llibres d’una biblioteca d’una família catalanista. També el tinc en l’edició de l’obra completa. Però aquesta edició de butxaca és un encert i s’està venent molt perquè permet llegir Pla a la platja, al mar...en els mateixos llocs on és descrita amb tanta precisió i esforç d’adjectivació la Costa gironina. Fa poc vaig rellegir Contraban i altres narracions, número 33 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”. Era un llibre que havia llegit i subratllat i anotat l’any del curs d’orientació universitària. Ara les anotacions m’han semblat tendrament puerils però en un corrent de percepció de les coses que relliga amb la mirada d’avui, divuit anys després. I continuat amb llibres, l’alcalde Figueres, en Sant Vila, m’ha fet arribar Figueres en primera persona, un dels millors llibres de fotografia que he vist en els últims anys. Fotografies de Josep Algans acompanyades dels escrits amb substància de catorze figuerencs de naixement o adopció. L’enquadernació és excepcional i es poden veure els plecs, els relligats i els recosits del llom del llibre. Tot plegat fa la impressió d’una gran civilitat, de viure en un país d’esforç, cultura i ganes de superació.
Després hi ha els viaranys de la política, però el país respira deutor d’una llarga tradició de superació que hem de mirar de reprendre en aquesta època líquida on es pot fer passar bou per bèstia grossa (low cost, fast food i menús de supermercat a un euro. De quantes coses ens hem de resguardar en aquests temps de tribulacions. Cal llegir Los bárbaros de l’italià Alessandro Baricco).
El sol encara és a l’hora alta però un gall ha cantat a deshora. Deu ser l’alegria de les festes majors que es multipliquen aquest cap de setmana per l’Empordanet. Ahir vaig anar a visitar el senyor Josep Rigau, que ara viu al coll de la Morena al terme de Palafrugell pels vorals en els que el terme vessa cap a les ondulacions de les Gavarres. Des del Coll es veu a primer terme el Mas Pla. I les obres d’un centre comercial i de multicinemes que es farà a tocar del Mas Pla. Sembla ser que sense oposició dels veïns (interessats) ni del propi municipi. Jo no ho acabo de veure. El senyor Rigau i la seva esposa van tenir durant molts anys un carnisseria de carn de cavall al carrer de la Tarongeta de Palafrugell. Ell mateix havia tingut més de 150 cavalls en cria en aquella finca. Rigau havia tractat Pla al cafè i m’explica algunes opinions del Pla replegat al Mas després de la Guerra Civil que en part, només en part, avalen la teoria que Enric Vila escriu en el seu llibre El nostre heroi Josep Pla en el sentit d’un home de la terra desenganyat d’un país que no es va saber menar durant el segle XX. Per dir-ho com ho canta Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”.
Ahir Raimon va cantar als Festivals dels Jardins de Cap Roig. Un gran concert on Raimon no va escatimar cançons ni veu. Algú del públic va cridar: “Ets el millor!” i estic d’acord amb aquesta observació. Altres cantautors ens han modulat també molt la nostra educació sentimental però el que ha fet unes lletres més consistents i un esforç intel·lectual més gran, conseqüent i prudent ha estat Raimon. La seva cançó “Jo vinc d’un silenci profund i molt llarg...” segurament és la que millor sonaria en aquella “sala de rebre” del pis de la meva infància entre llibres, cartells del Congrés de Cultura Catalana i “d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal”. Jo vinc d’aquí, com tot el públic d’ahir a Cap Roig. Però avui estem en un nou temps. El país s’ha transformat i necessitem noves bandes sonores, noves èpiques, nous objectius. Segurament en el temps alentit de les vacances es pot pensar molt millor en tot això, entre gresca i converses sense rellotge amb els amics. De moment, ara, enfilarem el sinuós i agradable recorregut del mar a la muntanya, de l’Empordanet a la Vall de Camprodon. Amb temps, sense presses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada