13 de setembre 2009

Economia, un govern que no és creïble


S’ha acabat la bufera, s’ha acabat l’esma. Aquesta és la impressió que dóna el Govern de l’Estat després del debat econòmic de dimecres passat. Aquest cop el president Zapatero va evitar la subhasta d’ocurrències que havien fornit els seus discursos econòmics altres vegades. Però tampoc va concretar com es farà la pujada d’impostos –un 1’5% del PIB, uns 16.000 milions d’euros. Aquests dies a França es viu un debat madur, a cara descoberta, sobre un nou impost ecològic, la taxa del carboni, que Sarkozy ha defensat amb un discurs valent: “Les conseqüències de la degradació mediambientals, o les frenem ara o les pagaran multiplicades per dos els nostres fills”. La major resistència a aquest nou impost es troba entre la desconcertada base de votants del socialisme francès. Reacció social a tenir en compte per veure com evolucionen les coses aquí. En moments de crisi econòmica el que convé és fer que el diner estigui en mans dels emprenedors que volen crear nova ocupació i no pas pujant els impostos. S’ha de tapar el dèficit públic que arribarà fins al 10 o l’11% del PIB a finals d’any? Sí i s’ha de reduir la despesa corrent de les administracions i aprimar les administracions en tot allò que tinguin de sobrer. Però la pregunta és: com s’ha arribat a un dèficit públic tan alt? I a més del doble de l’atur que la mitja de la Unió Europea. Mirat des de fora la visió de les coses és molt més freda. Divendres un diputat holandès em parlava de la bombolla immobiliària espanyola –singular i mundialment coneguda- i em preguntava: però vostès en què són bons fabricant? Bé, li vaig explicar els sectors industrials catalans clàssics, la fortalesa del sector turístic, les petites i mitjanes empreses...”Molt bé –em va respondre- però a Castella què fabriquen?” A Castella es fabriquen més coses de les que pensa l’holandès però menys de les d’una economia que volia treure pit però que tenia els peus de totxanes. Queden dos anys i mig de legislatura, el Govern tindrà una plàcida treva amb el semestre de presidència europea i després de l’estiu de l’any que ve es veurà que tot l’impuls del zapaterisme – que no és ben bé socialdemocràcia europea, per això el felipisme- no dóna més de sí.