En Josep Costa pastisser

12 d’agots. A Ripoll fan el Mercat Medieval en commemoració de la mort del Compte Gifré – 11 d’agost-. Una bona idea. Passejada pel centre de la vil·la amb en Xavier Cima i la Marta i altres regidors, trobada amb els mitjans de comunicació i, a l’hora baixa, ens dirigim cap a la terrassa de la pastisseria d’en Josep Costa, davant del Monestir. El criteri d’en Josep Costa de Ripoll és important per saber com respira el país, els seus neguits, les seves esperances –plenes de desconcert ara mateix-, el seu nervi i les seves blasfèmies. En Costa és visitat per uns quants. Ens té a tots apamats. És un home molt de la seva terra però és un home viatjat. (Ve a Madrid sovint i menja a La Ancha, a tocar del Congrés. La Ancha és la casa de menjars exitosa que van haver d’obrir uns bascos que van renyir amb els seus parents de la casa de menjars La Estrecha del carrer Pintores Madrazo. La Estrecha era una taverna que fa anys que va tancar. I els parents van decidir, amb un punt de despit, posar al local del carrer Zorilla en nom de La Ancha per no quedar curts). Tornem a en Josep pastisser. És el president del Gremi de Pastissers de les comarques gironines. Fem un viatge imaginari per aquests centres d’art que són les bones pastisseries. Té 140 i tants afiliats. Tots tenim el record dels pastissos de la nostra infància, dels dies de festa i de guardar. En el meu cas aquest viatge per la dolçor gastronòmica comença a la pastisseria d’en Narcís Ferrer d’Olot. I tantes que hem anat coneixent. Ens ofereix un croissant extraordinari. Comencem a parlar de futbol, del Barça i de les amistats compartides amb la família d’en Pep Guardiola. “En això del futbol queda clar que la que en sap de veritat és la teva dona”. Assenteixo. I parlem de política, és clar. Abans que el personal se’n vagi, perquè ja han tocat les nou, anem a saludar la Conchi, puntal del negoci. La Conchi, que va venir d’Albacete, té la pell fina i uns ulls molt vius. Coneix amb una llambregada les formes dels que venen a xerrar una estona amb en Josep. “Com ho tenim per les eleccions de l’any que ve?”, pregunto. “Aneu bé però falta un no sé què final”. Entesos i apuntat. Després arriba l’Enriqueta, la dona d’en Josep que acaba de tancar la botiga de la plaça de Sant Eudald. “Despatxava i ens varem conèixer i ens varem enamorar...”. En Josep és un home apassionat i li dic que l’amor devia florir entre l’obrador i la botiga. Amb en Josep es pot parlar de tot sense ofendre a ningú. Elegància. En el trajecte entre la plaça de l’Ajuntament i la plaça de Sant Eudald, ell fent rodolar la seva bicicleta mentre camina, em dóna exactament quatre consells per viure que em queden gravats en un aire de confidència que dóna el carrer desert i les llums esmorteïdes. En Josep fa veure que ja s’ha enretirat i que el negoci el porten les filles però està al peu del canó de les seves dèries i amors a tothora. Una vida densa, completa, perseverant. Una mirada múrria i pràctica alhora, un sentimental dissimulat, com tants catalans. Un criteri a tenir en compte.