13 de febrer 2012

PSOE, setmana 1

Dimarts a primera hora del matí entro al Congrés per la porta del carrer Cedaceros i crido l'ascensor per anar al despatx. S'obre la porta i a dins hi ha Carme Chacón, Leire Pajín, Cristina Narbona i l'home de confiança de Chacón i proper diputat Germán Rodríguez. Tots els generals vençuts. Hi ha espai per a una altra persona. Em pregunto: "Si entro, què dic? Seran uns segons llargs". Amb cortesia deixo passar, quasi forço, l'entrada d'un altre que ha arribat amb maleta. Paisatge després de la batalla. El chaconisme ha estat una agregació de descontents, un pronunciament com tants n'hi ha hagut en la història de les Castelles. Han perdut per 22 vots, que vol dir 11 persones. Una batalla cos a cos, amb l'ai al cor. Em diu Txiqui Benegas que el 40% dels delegats al congrés del PSOE no havien estat mai en un congrés del partit. "A la chiquillada les han comido el coco. Les preguntaba quién fue el secretario general del PSOE antes de Felipe y no lo sabían!". Ara Rubalcaba té el poder, ha cedit el justet per no trencar la corda i els perdedors queden disgregats i diletants. Moltes hores per barrinar i estar a la que salta a l'espera de les primàries "a la francesa". La diputada Chacón ("puro desparrame sentimental", diu el diputat més veterà de la cambra) ara es resguarda al seu escó, amb la mirada perduda, preguntant-se com és que no ha funcionat el rosari de Twitters a 140 caràcters d'emoció i sentimentalisme que eren la base dels seus discursos. Evita es va quedar a les portes d'un nou regnat de socialisme ensucrat, zapaterisme sense Zapatero. Ai, quina angúnia!