Geòrgia

Aquest dies del pic de l’agost, del ferragosto, passen bé a l’Empordanet. Les nits ja són fresques i presagien els dies de finals de mes quan els ruixats d’estiu dibuixen uns cels apoteòsics de capvespre. Cesare Pavese ja els va descriure molt bé en el seu llibre “Finals d’agost i altres contes”. Aquests dies han estat molt italians i mediterranis, ja hi tornaré després.
Geòrgia- Les notícies són escasses, afortunadament. Guaret informatiu. “La informació contra el coneixement”, que va escriure T.S. Eliot. L’excés d’informació supèrflua, s’entén, és clar. Dies per pensar-hi. El que passa, només, és que els russos han envaït Geòrgia. Que no és poca cosa. El conflicte caucàsic és ple de replecs, falles sísmiques i betes d’aigua subterrània. Dos territoris de Geòrgia, poc poblats, molt menys que Kosovo, vivien en un estat de semi-independència i els russos repartien passaports i nacionalitats a granel als habitants d’Osetia del Sud i d’Abjàzia. Això des del 1991. En dèiem “els conflictes congelats”. I s’han descongelat amb el sol de l’agost, l’ombra dels Jocs Olímpics i les coses que es mouen, i s’havien de moure, a l’Àsia central. Geòrgia avançava en les seves reformes i es va posar a la cua per entrar a l’OTAN. Sabia que si volia ésser invitada a formar-ne part el proper desembre, conjuntament amb Ucraïna – ai aquí els ulls de poll dels russos!- prèviament havia de resoldre els seus conflictes de fronteres i sobirania. I ho va intentar amb major o menor fortuna. La reacció russa ha estat ferotge, desproporcionada... això ho veu quasi tothom... menys El País on els russos han estat uns herois. Coses de la corresponsalia a Moscou, entenc. Fins i tot TV3, tan procliu a fer els palestins més bons del que són i als israelians molt més dolents del que són –una democràcia amb un greu problema de seguretat- han explicat bé la invasió russa de Geòrgia. Però el govern de Geòrgia també ha vist com els Estats Units ja tenen prou fronts com per jugar fort en la zona caucàsica i mirar de tu a tu a Rússia en un conflicte armat. Les guerres ja no són com abans. Ho vam veure fa dos estius amb la guerra del Líban i amb la invassió d'ra de Geòrgia. Conflictes que saben quan comencen però que no acaben de manera taxativa i fulminant. Com les guerres d'abans. A Geòrgia l'hi ha faltat flexibilitat per oferir autonomia a Osètia del Sud -per tenir formalment la raó- i a Rússia li ha faltat tot tipus de tacte en les relacions internacionals.

El taxista del Kajakstan

Una bella història que m’explica la Gemma d’Armengol, que estiueja a Vulpellac i que ha vingut a dinar a Pals amb l’Albert Abril i el seu fill en Joan: “Una noia de Cherbourg (Normandia), filla d’una argentina i d’un català, enginyera especialitzada en soldadures, va anar a fer una feina al Kajakstan – que no va poder acabar, perquè van fallar alguns materials -. De tornada, anant cap a l’aeroport, va explicar al taxista que la portava d’on era, què feia, i de fil en agulla, la noia li va parlar també de la família, d’una germana que ha estudiat llengües eslaves. Que parla rus i polonès.

I el taxista li diu que , precisament, un parent – o un conegut o un saludat , ara no ho recordo- ha comprat un hotel a Deauville i necessita gent que parli rus. Deauville, a la costa normanda, ciutat encara una mica proustiana, conserva “de beaux restes” com diuen els francesos. Si la gran burgesia parisina ja no hi estiueja tant i tampoc els grans ducs russos de l’exili, ara sembla que hi van les noves nomenklatures.

Bé, els grans hotels de Deauville necessiten personal que parli rus. I així, gràcies al taxista de Kajaskstan, una altra noia de Cherbourg ha trobat una feina en un gran palace el propietari del qual és parent, amic o conegut d’un taxista del Kajaskstan”.

Històries de la globalització

Sataney és una noia de quinze anys de Kabardino-Balkaria, una república de la Federació Russa que fa frontera amb Osètia i amb Geòrgia. Viu a Girona amb la seva mare i la seva germana. Fan diners per tirar endavant negocis que ja tenen pensats. El seu pare s’ha quedat allí i sent ben de prop el trets i els tancs de georgians i russos en l’epicèntre del conflicte del la zona caucàsica. A través del mòbil, la Sataney sap el que succeeix allí. I ens ho explica, amb un català perfecte i dolç... més històries de la globalització.

El que ven Defensa!

Faig una pregunta parlamentària al Govern sobre els bens del Ministeri de Defensa que han deixat de tenir interès militar i són objecte de venta. La intenció de la pregunta és comprovar si el ministeri ha entrat en raó i reconeix que el Quarter del Bruc a Barcelona ha deixat de tenir interès militar en aquest món de la seguretat a base de satèl·lits. El ministeri de Defensa respon: el que està en venta a Catalunya és la Base Loran de l’Estartit, el camp de tir de Quart, l’Observatori Metereol.lògic del Turó de l’Home –hem de treballar sobre aquest punt!- i el “Cuartel de Sementales “La Remonta”. He de confessar que fa pocs mesos que sóc el portaveu del meu grup a la Comissió de Defensa i que he de localitzar on és el “Cuartel de Sementales” però del Ministeri dirigit per la ministra Carme Chacón n’esperàvem quelcom més que la venta d’un quarter de sementals. Vull dir que com fruita madura s’hauria de cedir a la ciutat de Barcelona el quarter del Bruc. Però de moment observem una ministra de Defensa molt mil.limètricament disposada a la telegènia, a la foto estudiada i als cops d’efecte. Esperem el Bruc, sementals a part!

El finançament, avui

Fa dos anys, el 9 d’agost de 2006, entrava en vigor el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dos anys després, només s’han produït 4 traspassos dels 40 previstos, molts d’ells menors. Només s’ha modificat una llei estatal de les desenes que s’havien de modificar i, avui, ja s’ha incomplert el termini per l’aplicació del nou finançament de Catalunya ja fixat en l’Estatut. Vull subratllar que es tractava de concretar allò que ja estava pactat i no pas de negociar percentatges i el model en el seu conjunt.

Quantes batalles que Catalunya ha guanyat fora de termini i de forma sinuosa! I aquesta també la guanyarem. Però no haurà estat en forma i termini. El més decebedor del que avui podem constatar és la poca convicció, determinació i sinceritat amb la que el socialisme espanyol ha afrontat tot el que suposava la reforma de l’Estatut. A través del Parlament, varem fer una proposta sincera, de cara i en profunditat sobre la nostra ambició d’autogovern. Una aposta per estabilitzar les relacions Catalunya-Espanya i per definir un marc que acomodés la realitat de fet a la realitat de dret: el fet que milions de ciutadans de l’Estat sostenim que vivim en un Estat plurinacional. Varem fer una proposta no mancada d’errors en l’arrencada del plantejament aquí. Però no cal tirar-nos ara cendra al cap. El que avui compta és un Estatut aprovat i que no es compleix. Per què? Bàsicament perquè allò que nosaltres, els catalans, ens varem prendre amb gran seriositat el socialisme espanyol de la generació Zapatero s’ho va prendre com una pedra més en el camí que calia superar en aquesta forma de fer política líquida i a l’estil del surfing. Diuen que el president Zapatero està molt dolgut amb el poc agraïts que estem els catalans amb la seva sensibilitat autonomista. Diuen que el president del Govern de l’Estat està ferit perquè no se li reconeixen els esforços per acabar amb el terrorisme. Diuen persones ben properes a ell que està convençut que es mereixia la majoria absoluta a les últimes eleccions generals i que si no la té és perquè es va “embolicar” amb les “manies autonomistes dels catalans” que tanta carn han donat a periodistes megalòmans i radiofonistes pirotècnics de la capital de l’Estat.

Qui pensa que no té la majoria absoluta per les “manies” dels catalans o perquè no s’ha comprès la seva ànsia pacificadora en el camp del terrorisme...és que simplement passa per les coses que tracta de manera superficial. Sense haver conegut en profunditat, en dimensió històrica, els assumptes que afrontava. I així estem encallats. Les lleis són per complir. L’Estatut té rang de Llei orgànica votada per les Corts Generals i referendada pel poble de Catalunya. La unitat del 90% dels partits catalans en la defensa del finançament és exemplar. I la pressió negociadora ara se centra en la força dels partits catalans davant els Pressupostos Generals de l’Estat.
L’amic Joan Prats recordava Max Weber la setmana passada a Santander en els cursos de la UIMP: “Una Constitució és un Tractat de Pau entre les tensions endèmiques d’un país que té una vigència d’uns 25 o 30 anys”. Per això hem de renovar el Tractat, el Pacte. Tot i això, la dinàmica va avançant. Les balances fiscals eren impossibles fa deu i dos anys i avui ja estan publicades, tot i que en podem discutir el mètode de càlcul. El conseller Castells ha dedicat mitja vida acadèmica a tractar el que ara té entre mans. S’hi juga massa en la seva integritat intel·lectual per fer passar gat per llebre.

Recordant Srebrenica

Del que he conegut del món fins al dia d’avui, sempre dic a qui m’ho pregunta que hi ha tres llocs que cal visitar per conèixer més de prop la nostra identitat europea i judeocristiana i els episodis del bé i del mal absolut que hem viscut durant el segle XX. S’han de visitar alguns camps de concentració nazis, s’ha de visitar Bòsnia –especialment Sarajevo, 12.000 morts, i Srebrenica on foren assassinats 8.000 musulmans en un dia- i s’ha de visitar, en algun moment de les nostres vides, Jerusalem. La detenció i el judici en el Tribunal de La Haya de Radovan Karadzic ens recorda el genocidi de la Guerra dels Balcans, en els anys noranta del segle passat. Fa quatre dies i molt a prop de on vivim. La OTAN va intervenir en la Guerra sense resolució de Nacions Unides. I bé que va fer. I d’aleshores Nacions Unides i el dret internacional humanitari ha desenvolupat el concepte de “l’obligació de protegir”. Quan vaig fer d’observador internacional de les eleccions legislatives de Bòsnia-Herzegovina l’any 2006, ens vam desplaçar a la zona sèrbia, a catorze quilòmetres de Sarajevo. Era el tancament dels col·legis electorals. Queia la nit i feia fred. Estàvem a Pale, capital de la zona sèrbia. Em va entrevistar per la ràdio sèrbia la filla de Karadzic. Un gran tel opac tapava espessament els secrets i les relacions d’aquella comunitat. L’encobriment dels que havien matat encara no feia deu anys sota la capa protectora del nacionalisme serbi es veia en les mirades i els silencis de totes les persones amb les que ens vam entrevistar. Des de les autoritats locals fins als homes que prenien l’aiguardent fortíssim al bar del poble. Per això és tan important la incorporació dels Balcans a les estructures internacionals. Croàcia ja podria estar a la Unió Europea i Albània entrarà a la OTAN el proper any. Així, evitarem nous moviments de fronteres i, sobretot, l’esmicolament de Bòsnia. Sarajevo, capital de l’Imperi Austrohongarès, punt d’arrencada de la primera Guerra Mundial, escenari del mal absolut que no va saber aturar l’Europa unida que va néixer per evitar el que va succeir en el genocidi dels Balcans.

Vacances

Primer cap de setmana de vacances de veritat. Com altres cops em succeeix que em costa molt frenar i que d’aquí a unes setmanes em costarà arrancar. Com altres cops, els primers dies dedicats a dormir molt. Per molt que els metges de la son diguin el contrari, no crec que les hores de son perdudes no es puguin recuperar d’alguna manera o altre. Agenda neta, pocs compromisos, moltes trobades pendents amb amics però que ja trobarem el moment de fer-les, sense rellotge de mà, poc mòbil i quasi gens de televisió. Llibres, uns quants. I una pretensió plausible: dormir tres setmanes seguides en el mateix llit, cosa que no faig la resta de l’any. I, sobretot, ganes de viure allò que no s’aprèn ni se sent amb els llibres.

El que es respira a Santander

He anat a pronunciar una conferència a la Universitat Internacional Menéndez Pelayo de Santander. Els he parlat del nacionalisme català, dels projectes de present i de futur i del moment polític actual. Preguntes previsibles del públic. Un ciutadà que llegeixi dos o tres diaris determinats té una informació perfectament desenfocada i intencionadament falsa de la situació que es viu en el nostre país. S’han trencat molts ponts en els últims anys. Per la tarda d’aquell mateix dia, conferència del professor Joan Prats, estudiós de les formes de govern i la governabilitat, antic polític socialista avui passat al camp de la consultoria internacional amb gran èxit en Estats sud-americans. Cita Max Weber: “Una constitució és un tractat de pau per 25-30 anys. Avui la literalitat de la Constitució diu el que diu però un nombre important de ciutadans de territoris de l’Estat consideren que Espanya és un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic” Haurem de firmar un nou Tractat de Pau posat al dia perquè el recel, els prejudicis i el mal ambient van creixent. Això és així, ens ho mirem com ens ho mirem, fem la pedagogia que fem. I com que el socialisme monclovita creu que no té la majoria absoluta que creu que es mereixeria per la seva implicació atropellada en el procés de l’Estatut...doncs malament. Haurem d’estudiar molt bé la reacció després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la sequera de traspassos i l’incompliment del que diu l’Estatut en matèria de finançament.

Visita a Comillas

Visita a Comillas. Agradable sorpresa. Modernisme, el Capricho de Gaudí, Domènech i Montaner, els germans Llimona, el Seminari...un paisatge urbà d’arrel catalana. Arrant de mar. I una vida trepidant que va canviar el poble: la del ciutadà de Comillas Antonio López López, fill de família humil, que va fer fortuna a les Amèriques, com les feien els Indians en aquells temps, que es va enamorar d’una catalana, que es va emparentar amb la burgesia barcelonina, que va finançar Alfons XII quan la Corona estava arruïnada, que va obtenir el marquesat, que va tenir fills amb trajectòries ben diferents. Un cop el primogènit es va morir de tubercul.losi, el segon fill, que havia fet vots de castedat, va ser casat ràpidament davant la imminent visita del Rei a la població. Sembla que la bella esposa mai va tenir les atencions pròpies d’una amor marital. Mossèn Cinto Verdaguer era el capellà del Marquès de Comillas, l’home més ric del seu temps. La influència religiosa, i tal vegada d’altre tipus, del Mossèn Cinto en la família, està en l’arrel del profund desencontre i la posterior campanya de desprestigi. Avui encara moltes famílies catalanes passen l’estiu a Comillas. He saludat a Carlos Güell de Sentmenat. Avui els Güell són els hereus directes del Marquès de Comillas. Hem estat acompanyats per l’alcaldessa que és una dóna extraordinària i dinàmica. Majoria absoluta amb el Partit Regionalista de Cantàbria. Molt poc a veure amb els seus superiors. Començant pel president regional Miguel Ángel Revilla que he escoltat a la Universitat en una conferència carregada de tòpics populistes anticatalans.

Ventes AENA

El Govern de l’Estat ha acordat en el seu últim Consell de Ministres abans de vacances la privatització del 30% de l’empresa pública AENA, mastodòntica i centralitzada, centralitzadora i dominada pels aparells burocràtics de la capital de l’Estat. Objectiu: fer calaix davant la caiguda espectacular del superàvit dels comptes de l’Estat. Això no és un canvi de model sinó una venta en època de vaques flaques. Trobaran compradors? Segurament sí perquè alguns aeroports són molt rentables i en el futur els hi podran encomanar la gestió de serveis complementaris. En paral·lel, l’Estatut segueix sense complir-se en el que fa al traspàs dels aeroports. És clar que el dia després del seu traspàs també seria partidari d’encomanar la seva gestió a administracions properes i agents privats. Com a tot Europa, menys a Grècia i Espanya.