El finançament, avui

Fa dos anys, el 9 d’agost de 2006, entrava en vigor el nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dos anys després, només s’han produït 4 traspassos dels 40 previstos, molts d’ells menors. Només s’ha modificat una llei estatal de les desenes que s’havien de modificar i, avui, ja s’ha incomplert el termini per l’aplicació del nou finançament de Catalunya ja fixat en l’Estatut. Vull subratllar que es tractava de concretar allò que ja estava pactat i no pas de negociar percentatges i el model en el seu conjunt.

Quantes batalles que Catalunya ha guanyat fora de termini i de forma sinuosa! I aquesta també la guanyarem. Però no haurà estat en forma i termini. El més decebedor del que avui podem constatar és la poca convicció, determinació i sinceritat amb la que el socialisme espanyol ha afrontat tot el que suposava la reforma de l’Estatut. A través del Parlament, varem fer una proposta sincera, de cara i en profunditat sobre la nostra ambició d’autogovern. Una aposta per estabilitzar les relacions Catalunya-Espanya i per definir un marc que acomodés la realitat de fet a la realitat de dret: el fet que milions de ciutadans de l’Estat sostenim que vivim en un Estat plurinacional. Varem fer una proposta no mancada d’errors en l’arrencada del plantejament aquí. Però no cal tirar-nos ara cendra al cap. El que avui compta és un Estatut aprovat i que no es compleix. Per què? Bàsicament perquè allò que nosaltres, els catalans, ens varem prendre amb gran seriositat el socialisme espanyol de la generació Zapatero s’ho va prendre com una pedra més en el camí que calia superar en aquesta forma de fer política líquida i a l’estil del surfing. Diuen que el president Zapatero està molt dolgut amb el poc agraïts que estem els catalans amb la seva sensibilitat autonomista. Diuen que el president del Govern de l’Estat està ferit perquè no se li reconeixen els esforços per acabar amb el terrorisme. Diuen persones ben properes a ell que està convençut que es mereixia la majoria absoluta a les últimes eleccions generals i que si no la té és perquè es va “embolicar” amb les “manies autonomistes dels catalans” que tanta carn han donat a periodistes megalòmans i radiofonistes pirotècnics de la capital de l’Estat.

Qui pensa que no té la majoria absoluta per les “manies” dels catalans o perquè no s’ha comprès la seva ànsia pacificadora en el camp del terrorisme...és que simplement passa per les coses que tracta de manera superficial. Sense haver conegut en profunditat, en dimensió històrica, els assumptes que afrontava. I així estem encallats. Les lleis són per complir. L’Estatut té rang de Llei orgànica votada per les Corts Generals i referendada pel poble de Catalunya. La unitat del 90% dels partits catalans en la defensa del finançament és exemplar. I la pressió negociadora ara se centra en la força dels partits catalans davant els Pressupostos Generals de l’Estat.
L’amic Joan Prats recordava Max Weber la setmana passada a Santander en els cursos de la UIMP: “Una Constitució és un Tractat de Pau entre les tensions endèmiques d’un país que té una vigència d’uns 25 o 30 anys”. Per això hem de renovar el Tractat, el Pacte. Tot i això, la dinàmica va avançant. Les balances fiscals eren impossibles fa deu i dos anys i avui ja estan publicades, tot i que en podem discutir el mètode de càlcul. El conseller Castells ha dedicat mitja vida acadèmica a tractar el que ara té entre mans. S’hi juga massa en la seva integritat intel·lectual per fer passar gat per llebre.