No acord abans d'un mal acord

La compareixença parlamentària del vicepresident Pedro Solbes no presagia gaire res de bo en quant a la culminació d’un acord de finançament que respecti l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Tampoc les paraules de la vicepresidenta Fernández de la Vega –que està en tot i ho vol dirigir tot-. Convé recordar que en l’acord de finançament de finals dels anys noranta el desacord d’Andalusia i Extremadura va portar aquestes dues comunitats a no acceptar l’acord i quedar-se amb l’antic durant una colla d’anys fins que van resoldre les diferències. Aquesta solució no seria dolenta si les coses no van bé. La màxima és primer un no acord que un mal acord que ens deixa lligats de mans i peus en la primera interpretació del nou Estatut. Millor deixar la ferida oberta que mal cosida. El millor, és clar, és que el govern complís amb l’aplicació de la llei que els diputats socialistes van votar. Però això sembla difícil.

Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

No deixa de tenir un cert cinisme que el Partit Popular vulgui la compareixença parlamentària del president del govern perquè doni explicacions obre l’incompliment d’una llei que va aprovar: L’Estatut. És cert que les lleis són per ser aplicades. Però no deixa de ser un gran acte de cinisme que ho demani qui ha presentat varis recursos per dinamitar el nou text en seu de la justícia constitucional. També veig que una regidora de Palafrugell vota a favor que onegi la estelada l’onze de setembre a l’Ajuntament. Aquest PPC està una mica desarticulat i mancat de lideratges, a tots els nivells. En les properes eleccions catalanes, més que mai, tornarà la bipolarització entre CiU i PSC-PSOE i l’aminorament de forces dels altres tres partits: ERC, PP i ICV-EIUA. Aquest estiu s’ha vist qui tenia les idees clares i qui feia pals de cec. Des de la líder del PP sumant-se al “front català” d’aplicació de l’Estatut fins al líder d’ICV pactant l’incompliment de l’Estatut. ERC? N’hi ha varies d’ERC avui dia i em sembla que no saben per on tirar. Quan s’acostava el seu congrés de juliol ens van fer arribar que un mal acord de finançament suposaria la seva sortida del govern. Avui el seu líder ja ho ha descartat. Cap a on va el govern? Cada mes cap a final de mes.

La mar respira calma

Divendres es va posar a ploure mentre estàvem davant de cala Jònculs, a mig camí, per mar, entre Roses i Cadaqués. Era una pluja intensa i d’estiu. Benèfica i benvinguda pels que ens varem mullar. En aquest cas, el millor és mullar-se del tot tirant-se a l’aigua, que sol estar més calenta. Quan vaig tornar a casa vaig buscar el llibre de Josep Pla titulat “Contraban i altres narracions” i que és el número 33 de la gran col·lecció Les Millors Obres de la Literatura Catalana. Aquell groc dels cent llibres del MOLC va omplir tantes cases i ens va donar tantes bones estones de lectura i de retrobament amb els nostres escriptors! En el llibre “Contraban...” hi ha el conte “Pa i Raïm” que Pla va escriure de jove i que transcorre entre Cadaqués i les cales del Cap de Creus. Un relat de contraban i de suspens. Pla era un home poc donat a la imaginació i, per tant, una història viscuda. L’he recordat i l’he rellegit. És una narració rodona i molt apropiada per aquests dies de mar. Pa i Raïm és el nom d’un dels protagonistes del relat. Però avui Pa i Raïm també és el nom d’un restaurant que uns hereus de l’escriptor regenten, en una antiga i noble casa familiar, en el cor de Palafrugell, al carrer Torres i Jonama. S’hi menja bé. Es tracta d’encertar-la a l’hora de menjar fora de casa. I això és especialment difícil en la voràgine d’agost on és més fàcil fer passar gat per llebre. També tinc un record inesborrable d’una pasta molt ben cuinada menjada a chez Tomàs a Llafranc,,. Per la resta, cada dia que passa del mes d’agost prefereixo més el menjar fet a casa. Perquè en aquest racó de l’Empordanet encara és possible l’intercanvi no lucratiu ni monetari entre veïns: els tomàquets d’en Joan, acabats de collir de l’hort, els mongets de la Maria, que ja ens els ha donat desgranats. I en Pere Servià em va portar a pescar amb canya al mig del mar, a l’altura de la costa de Begur. Eren les set del matí i havia dormit poc. La placidesa era absoluta i la mar respirava calma, recordant un vers de Raimon. No sé si tindria paciència per pescar amb canya en una altra època de l’any però com que estava poc despert aquella forma de vida i de recol·lecció em va semblar molt apropiada pel pic dels dies solts de les vacances. Després d’esmorzar em vaig quedar adormit a la barca, amb el vaivé, i em vaig despertar davant de la Gola del Ter. Les Illes Medes a la dreta retallades en un cel net, esmolat, d’una puresa mineral. Comença el compte enrere d’aquests dies de descans. I de la mateixa manera que en els primers dies de vacances el neguit em fa mantenir una activitat una mica compulsiva, ara estaré un parell de dies malhumorat tornant a entomar un joc a moltes bandes entre el que és important i ple de significat i el que és la bromera i la pols de la vida en societat. És com si una canya comences a molestar l’animal instintiu i feliç que viu a ple en la barraca idíl·lica i imaginària de l’Hermós a la platja de Fornells.

La fatalitat

No tinc gaire res a dir ni a escriure sobre l’accident d’un avió a l’aeroport de Madrid. Volar continua essent la forma més segura de fer viatges llargs. La funció de control i supervisió de les autoritats públiques se sotmet a escrutini en casos com aquest. Però el que em crida més l’atenció és aquesta tendència meridional a negar la possibilitat de la fatalitat, de la mort prematura arribada de forma aleatòria.

Una xerrada a Prada de Conflent

Em demanen si puc anar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent a exposar la visió de Convergència sobre el moment polític actual. Som-hi. Dimarts a la tarda, agradable viatge de l’Empordà a les Alberes i després el Canigó vorejat des de la cara nord. Exposició inicial i col·loqui. Tres hores. L’aula, com és previsible, està ocupada per persones de pensament i sentiment nacionalista. Un gran desconcert entre alguns apocats i amables oïdors i contertulians. Plantejo la meva teoria del desconcert: ERC va apostar a totes per convertir el PSC-PSOE en un partit, com a mínim, de prioritat nacional i el resultat ha estat inapel·lable perquè ERC s’ha convertit en la gepa que han fet servir els socialistes per instal·lar-se en el poder quasi arreu i desplegar la seva agenda que es resumeix en dos punts: mantenir-se al poder – com a finalitat en sí mateixa- i esfilagarsar el moviment nacionalista, la “crosta nacionalista” que en diuen ells sense manies. Ras i curt. I davant d’això? Un bon home em diu que les coses es mouen i que els 25 diputats del PSC.PSOE encara poden votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat. Penso que jugar-m’hi un dinar seria massa abusiu i li dono el meu correu electrònic perquè en parlem en quinze dies o en dos mesos. A la nit llegeixo una assertiva entrevista a Josep Maria Cullell a El Periódico. Em sembla que es comença a acabar l’època de la caparra postgovernamental i de les dues eleccions guanyades però sense arribar al Govern. La lucidesa l’hem guanyat per comparació, per consolidació del relleu, per acceptació de la nova funció d’oposició i perquè les expectatives de la operació impulsada per Pasqual Maragall fa deu anys – l’Olivera catalana és del 1998 i el 2000 el tripartit ja es va presentar a les eleccions al Senat- han desembocat en el mar del montillisme que és una forma molt sostinguda i sistemàtica de pura administració del poder sense nervi ni projecte propulsiu. La resta és acompanyament, començant per aquest geni de la política anomenat Joan Saura que es fon prenent cafè amb una senyora. Vull dir prenent cafè en un hotel de Vilanova i la Geltrú amb una senyora que és la vicepresidenta del Govern central per pactar l’incompliment passiu de l’Estatut. El País titula a la portada: “Zapatero consigue romper la unidad del frente de los partidos catalanes”. Com devien xalar! Uns fent la portada, els altres trencant la unitat dels partits. I els tercers prenent cafè a Vilanova i la Geltrú!

Trens

He llegit a la premsa que el govern de la Generalitat ha encarregat un projecte per la connexió del Tren d’Alta Velocitat amb l’aeroport i amb l’anomenat Eix transversal ferroviari. De l’eix ferroviari transversal, quasi res a dir perquè quasi res hi ha. De la connexió aeroport-TAV, welcome home! Quants discursos en contra dels diputats del PSC a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats quan he plantejat aquesta necessitat. Ara es tracta que això ho comparteixi el Ministeri de Foment. Al setembre els hi farem votar! També en aquest diari hem vist la primera foto del túnel del Pertús del tram internacional Figueres-Perpinyà que estarà en disposició de servei el febrer de 2009. I en l’obligació de pagar, per part del Ministeri de Foment a partir de febrer de 2009. Però la via s’acaba a Llers. Després, res...o les bruixes...o Maleni exhibint la seva incompetència.

De l'Empordanet a la Eivissa de Lluís Maimí

I Lluís Maimí ha inaugurat la seva exposició de fotografies d’Eivissa i Formentera fetes el 1975, en el tardohippisme. Les poden veure a Palafrugell, a Can Mario. La seva mussa, la Dolors Masó, fa que tot rutlli bé en una sala plena de sorra i on Oriol Maspons descabdella una Eivissa d’abans exquisidament innocent i flower power comparada amb el que es tragina ara. Fa onze anys que recalem uns dies en la Eivissa tranquil·la que encara es pot trobar. A l’exposició hi anem amb Sergio Barbanti i la seva companya Letízia que acaben d’arribar a l’Empordanet després d’uns dies a Cadaqués. Barbanti és el Cònsul General d’Itàlia a l’Estat espanyol. I s’han enamorat, a primera vista, de la Costa Brava. Practiquem una mica l’italià i parlem d’una de les meves debilitats més confessables: la política italiana. La Letízia italiana, periodista de la Rai, és estreta col·laboradora de Francesco Rutelli en les seves èpoques d’alcalde de Roma, ministre de Bens culturals – a Itàlia no existeix el ministeri de cultura, bona idea!- i candidat a primer ministre. La Letízia italiana, periodista de la Rai, no té previst casar-se amb cap príncep. Hem navegat fent cabotatge en el mar que surt d’Aiguablava i en el mar de les idees soltes. Una forma mediterrània de viure l’agost que va passant.

Més sobre finançament

Potser per aquest acriticisme ambiental que ho presideix tot al mes d’agost el president del Govern té l’atreviment de mentir afirmant que ha complert amb l’Estatut de Catalunya en l’assumpte del finançament i dels traspassos de competències. En aquesta important batalla política, el conseller Antoni Castells es comporta com un veritable...catedràtic de la matèria. Veurem si com un polític amb capacitat per sortir airós del digne camí per on transitem. No s’hi val a dir que el model queda pactat ara però que entrarà en vigor d’aquí a tres anys, per exemple. Apuntin aquesta possibilitat de falsa sortida. “En política a més de tenir raó has de tenir l’habilitat perquè te la donin” em diu un epicúric exconseller d’Economia en un recó de l’Empordà. Unitat dels partits catalans. Absolutament d’acord. És un actiu del país. Els pocs que m’aturen per parlar de política, que també n’hi ha en el mes d’agost, també donen molt de valor a la unitat. Però ha d’anar de debò. Fins i tot Alícia al País de les Meravelles s’ha apuntat a la unitat. Potser perquè no s’ha llegit l’Estatut d’Autonomia o el recurs del Partit Popular contra l’Estatut. Segurament cap dels dos. Però fot-li pel dret que la política de paper ho aguanta tot.

La Directiva europea de Serveis

Per primer cop en trenta anys de democràcia es convoca un Consell de Ministres a mitjans agost per adoptar, diuen, “mesures de xoc”. Els teletips vomiten la supressió de l’impost del Patrimoni. Però aquest impost ja va quedar suprimit en el Reial-Decret de mesures urgents del mes d’abril. Però té bona venta per tercera o quarta vegada. En canvi, queda en lletra petita la transposició de la directiva europea de serveis. La criatura plorarà per aquí però no sembla que hi hagi cap analista de guàrdia per assenyalar-ho. Liberalització d’horaris comercials, liberalització de requisits per l’entrada de professionals liberals –advocats, arquitectes, metges, dentistes...- procedents d’altres Estats de la Unió Europea. D’això sí que en parlarem els propers mesos. Però ni mu.

Juan Bustos

Passen més coses, és clar. Passen turistes per la plaça de la Vil·la de Begur. Prendre un entrepà de truita, a mitges amb el company d’esmorzar, i un tallat. A quarts d’onze. Abans d’anar a comprar periòdics prims. I badar. I comentar. I xerrar d’una forma divagant amb amics, coneguts i saludats. Vacances. L’Elena m’ha dit a la plaça de Begur que l’Hernán ha viatjat a Santiago de Xile pels funerals del catedràtic de Dret Penal Juan Bustos, que era actualment el president del Congrés dels Diputats. Jo vaig estudiar Dret Penal amb els dos densíssims manuals de Bustos. Tenien, encara, un deix marxista en la teoria general del Dret Penal. Res a veure amb el Dret Penal d’ara que fan també els governs socialistes i que ja no consideren la reparació del dany però també la rehabilitació de la víctima. Ho deixo aquí perquè podria prendre mal posant exemples. Avui es porta el Dret Penal punitiu i punt. I alguns s’animen a jugar amb la idea de la cadena perpètua. I no hi ha rèplica intel·lectual profunda. Perquè avui l’esquerra oficial no és gaire intel·lectual ni gaire profunda. És més aviat pirotècnica. És clar que tampoc té, en aquest mes d’agost que s’enflaira la crisi econòmica en el pas de la Heineken a la Xibeca, una crítica gaire aguda en els mitjans de comunicació.