Em demanen si puc anar a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent a exposar la visió de Convergència sobre el moment polític actual. Som-hi. Dimarts a la tarda, agradable viatge de l’Empordà a les Alberes i després el Canigó vorejat des de la cara nord. Exposició inicial i col·loqui. Tres hores. L’aula, com és previsible, està ocupada per persones de pensament i sentiment nacionalista. Un gran desconcert entre alguns apocats i amables oïdors i contertulians. Plantejo la meva teoria del desconcert: ERC va apostar a totes per convertir el PSC-PSOE en un partit, com a mínim, de prioritat nacional i el resultat ha estat inapel·lable perquè ERC s’ha convertit en la gepa que han fet servir els socialistes per instal·lar-se en el poder quasi arreu i desplegar la seva agenda que es resumeix en dos punts: mantenir-se al poder – com a finalitat en sí mateixa- i esfilagarsar el moviment nacionalista, la “crosta nacionalista” que en diuen ells sense manies. Ras i curt. I davant d’això? Un bon home em diu que les coses es mouen i que els 25 diputats del PSC.PSOE encara poden votar en contra dels Pressupostos Generals de l’Estat. Penso que jugar-m’hi un dinar seria massa abusiu i li dono el meu correu electrònic perquè en parlem en quinze dies o en dos mesos. A la nit llegeixo una assertiva entrevista a Josep Maria Cullell a El Periódico. Em sembla que es comença a acabar l’època de la caparra postgovernamental i de les dues eleccions guanyades però sense arribar al Govern. La lucidesa l’hem guanyat per comparació, per consolidació del relleu, per acceptació de la nova funció d’oposició i perquè les expectatives de la operació impulsada per Pasqual Maragall fa deu anys – l’Olivera catalana és del 1998 i el 2000 el tripartit ja es va presentar a les eleccions al Senat- han desembocat en el mar del montillisme que és una forma molt sostinguda i sistemàtica de pura administració del poder sense nervi ni projecte propulsiu. La resta és acompanyament, començant per aquest geni de la política anomenat Joan Saura que es fon prenent cafè amb una senyora. Vull dir prenent cafè en un hotel de Vilanova i la Geltrú amb una senyora que és la vicepresidenta del Govern central per pactar l’incompliment passiu de l’Estatut. El País titula a la portada: “Zapatero consigue romper la unidad del frente de los partidos catalanes”. Com devien xalar! Uns fent la portada, els altres trencant la unitat dels partits. I els tercers prenent cafè a Vilanova i la Geltrú!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada