La candidatura de Barcelona

Escric aquestes notes des del centre de Convencions del Mar Mort a Jordània on se celebra la reunió anual de parlamentaris del Procés de Barcelona-Unió pel Mediterrani. Una de les meves feines aquí és treballar perquè Barcelona sigui la seu de la secretaria general de la Unió euromediterrània. A finals d'agost el ministre Moratinos va tornar d'una reunió informal de ministres d'exteriors de la Unió Europea a Avinyó amb la candidatura de Barcelona quasi assegurada. Així m'ho va explicar. La decisió s'hauria de prendre en tres setmanes. Què ha passat des d'aleshores? El president Zapatero s'ha dedicat a dir que el primer ministre italià està deprimit perquè l'economia espanyola supera la italiana i que en tres anys l'economia espanyola superarà la francesa. Resultat: avui França presenta la candidatura de Marsella contra Barcelona i els nostres amics italians recolzen la candidatura de Tunísia. Fent amics pel món. D'altres coses, potser sí, però de relacions internacionals, el president del govern en va fluix.

Girona i els Pressupostos Generals de l’Estat

Dimarts el vicepresident segon i ministre d’Economia i Hisenda, Pedro Solbes, va entregar el projecte de llei dels Pressupostos Generals de l’Estat al Congrés dels Diputats per a la seva discussió, votació i, en el seu cas, tramitació. Aquesta setmana, doncs, ha estat dedicada, en part, a analitzar el projecte de Pressupostos i el seu impacte a la demarcació de Girona, els interessos de la qual ens pertoca defensar a Madrid als diputats i senadors. Aquestes són algunes de las dades objectives que ens presenten aquests pressupostos decebedors i que s’han de modificar a l’alça, amb una major inversió.

Pugen o baixen els PGE? L’executiu anuncia un increment del 28% dels Pressupostos a les comarques gironines. No cal ser gens astut per detectar que les partides que creixen són les dedicades a la construcció del Tren d’Alta Velocitat. Per fi arriben les obres a Girona. Les esperem des de 1986. El Govern del PP ens va prometre la posada en funcionament del tren fins a la frontera francesa pel 2004. El PSOE fins fa dos anys ens anunciava l’arribada a la frontera francesa pel 2008. I ara pel 2012. Tan de bo. També és cert que la gran partida de l’Alta Velocitat per 2008 en els pressupostos d’enguany era de 262 milions d’euros. I que no s’han gastat. És clar que l’Alta Velocitat és una gran inversió que arriba amb molt de retard. Però el que sostinc és que aquesta no és una partida que es pugui territorialitzar a les comarques gironines sense fer trampa. Vull dir que el TAV no es fa per anar d’Hostalric a la Jonquera sinó que és una comunicació transeuropea. Per anar de Sevilla a Bucarest, d’aquí a uns anys, o de Girona a Brusel·les, d’aquí a ben pocs anys. La partida del TAV emmascara, però, la caiguda molt notable de la inversió en les partides que sí que són territorialitzables. Tots els Ministeris inversors redueixen les seves partides a Girona: Foment, Medi Ambient, Habitatge, Cultura i les partides de Medi Natural destinades a Vies Verdes. Anem per pams.

Foment- La inversió en carreteres a les comarques de Girona disminueix en 26’4 milions d’euros en els Pressupostos del 2009. Dit d’una manera més contundent: la inversió prevista pel 2009 cau un 43’75% respecte a la pressupostada pel 2008. Girona és la demarcació en la que inverteix menys el Ministeri de Foment de les quatre províncies catalanes. En dues, Barcelona i Tarragona, la inversió puja respecte a l’any passat i en dues, Girona i Lleida, baixa. Tot i això, Lleida, amb la meitat de la població que Girona, té més inversió que Girona. En els pressupostos de l’Estat pel 2008, es destinaven 60 milions d’euros a les carreteres de l’Estat a Girona. Aquest anys es preveu destinar 33’9 milions.

N-II- Qui rep més directament aquesta retallada és la N-II i la A-26, l’Eix Pirinenc. Llegeixo que els propis socialistes gironins reconeixen que els diners destinats a la N-II són insuficients. Continuem essent la demarcació de l’Estat amb menys quilòmetres d’autovia, exceptuant Ceuta i Melilla. I de la N-II, carretera amb més de 25.000 vehicles diaris de promig en tot el recorregut gironí, només hi ha desdoblats 8’6 quilòmetres. A aquest ritme, no arribarem al 2012 amb tota la N-II desdoblada, que és l’objectiu més que raonable que vam plantejar durant la campanya electoral de les eleccions de març d’enguany. Es consignen partides per començar les obres en dos nous trams: Tordera-Maçanet de la Selva (8’5 quilòmetres) amb només 7 milions d’euros. Estem parlant de menys d’una cinquena part del que costa aquest tram. Cap al nord de Girona, sobre partida pel desdoblament de Medinyà a Orriols (3’4 quilòmetres) amb una esquifida partida de 200 mil euros. Per què no arrancar les obres amb ambició i fins a les portes de Figueres?

A-26- La inversió en la A-26, l’Eix Pirinenc, és molt més fàcil de resumir: congelada. Parada en sec. Pel tram Besalú-Figueres (25 quilòmetres) es destinen 10 mil euros. L’any passat 600 mil, que no es van gastar. I l’altra gran peça congelada de l’Eix Pirinenc és la variant d’Olot. Importantíssima. No pas per cap reivindicació local olotina. En els primers mesos del proper any, diuen, entrarà en funcionament el túnel de Bracons i, per tant, la nova carretera Vic-Olot que fa cinc anys que el tripartit va marejant entre querelles i modificacions. A la pràctica, l’obertura de Bracons altera el mapa de carreteres principals del país. L’Eix Transversal tindrà un nou ramal molt utilitzat: Vic-Olot-Figueres-frontera francesa. Segurament més transitat pels vehicles de llarg recorregut que el ramal Vic-Girona. L’any passat es van consignar 3 milions d’euros per la variant d’Olot arran d’una esmena del Grup Parlamentari Català. No se l’han gastat. I per enguany només hi ha consignats 50 mil euros per la redacció del projecte de la variant d’Olot. Una manca de planificació de la qual abans d’un any en veurem les conseqüències.

Medi Ambient- Per l’any 2008, els Pressupostos de l’Estat destinaven 9’2 milions d’euros en Costes per a les comarques de Girona. Pel 2009, es pressuposten 3’3 milions d’euros, una caiguda de dos terços. Tot es redueix a tres partides genèriques per a regeneració de la costa, sense cap especificació. Cap projecte dels passeigs marítims pendents. I, sobretot, cap inversió destinada a la platja de Sabanell de Blanes, la més castigada – amb el passeig destruït- a l’hivern anterior. És clar que aquest error s’ha de corregir. Per vies verdes, l’Estat destinava 835’8 mil euros pel 2008. Pel 2009: 0 euros. El pont sobre el riu Ter a Girona tampoc el veurem el 2009, només en maquetes en tres dimensions

I el que no es compleix!- Pressupostos del 2009 a part, per primer cop el projecte reconeix que el que es pressuposta no sempre es gasta. Allò que vinc denunciant des de fa anys per primer cop queda reflectit en els Pressupostos. El Govern de l’Estat s’ha inventat un nou ens públic: la Societat Estatal d’Infraestructures de Transport Terrestre (SEITT). A aquesta Societat l’ha dotat amb 782’7 milions d’euros per a Catalunya. D’on surten aquest grapat de milions? Doncs són exactament els diners que s’hauria d’haver gastat l’Estat en inversió el 2008 a Catalunya i que no s’ha gastat. Es multiplica per 7 respecte a l’any 2007. Un Estat molt poc complidor amb allò que pressuposta. Aquests PGE s’han d’esmenar intensament per incrementar la inversió. El PSC-PSOE de Girona es diu disposat a negociar esmenes amb CiU. Bona impressió. Nosaltres els votarem totes les que presentin per millorar les Pressupostos. Esperem que ells facin el mateix amb les nostres esmenes. I que sigui possible trobar un punt d’acord en les mancances i els increments necessaris.

Trens fins a mitjanit Barcelona-Girona-Figueres

He fet un petit estudi comparatiu sobre els horaris de trens entre Barcelona i les altres capitals catalanes i entre Madrid i les capitals de província del seu voltant. Conclusió: Girona és la capital de demarcació amb menys freqüència de trens i on l’últim tren des de la ciutat gran – Madrid o Barcelona- surt més aviat.

Dijous vaig presentar una resolució política – una proposició no de llei en diem en l’argot parlamentari- a la Comissió de Foment del Congrés dels Diputats per millorar el servei de trens a les comarques gironines. Tots els partits van reconèixer que el servei de trens és insuficient i, afegeixo, ineficient. El mandat al Govern de l’Estat va ser aprovat per unanimitat de tots els partits polítics. I vam mandatar al Ministeri de Foment el següent: servei de trens Figueres-Girona-Barcelona i a la inversa de les sis del matí a les dotze de la nit. Freqüència de trens cada 30 minuts en hores punta, creació d’un servei de Rodalies amb integració tarifària a les comarques gironines, equiparació de les compensacions per retards entre els Catalunya Express i mitja distància amb els Rodalies de Barcelona.

Tot això és perfectament possible. Un programa de treball raonable i que he comprovat que comparteixen molts ciutadans i entitats de la societat civil que ha celebrat l’acord del Congrés dels Diputats.

¡Quants cops més agafaríem el tren per desplaçar-nos a Barcelona o els ciutadans de Barcelona cap a les comarques gironines si tinguéssim millors serveis, més trens i un horari més ampli! No pot ser que l’últim tren Barcelona-Girona (no arriba a Figueres) surti a les 21.25 h. Totes les altres capitals estudiades tenen trens fins més tard. No pot ser que a mig matí o a la tarda hi hagi dues hores sense cap tren.
Què cal fer ara? Pressionar tots junts perquè allò acordat per unanimitat en el parlament competent pel control polític de Renfe es posi a la pràctica. Aquesta ja ha deixat de ser una proposta de la formació política que la va presentar i dels partits, tots, que la vam votar. Aquesta, ara, ha de ser una proposta ciutadana. I la destinatària d’aquesta proposta té nom i cognom: Magdalena Álvarez. Vull agrair el bon to i els bons oficis del grup socialista que va fer virar el no tancat inicial del ministeri a la proposta de CiU. Però ara hem de passar de l’acord polític – rellevant- a l’execució pràctica. Tots hem de sumar esforços perquè, sense voler prejutjar res, alguna cosa coneixem de la ministra competent. Som-hi tots! Em podeu fer arribar les vostres propostes i suggeriments a l’adreça de correu electrònic jordi.xucla@diputado.congreso.es

El Parc Tecnològic de la UdG

Divendres a les 7 de la tarda. Inauguració de l’ampliació del Parc Tecnològic de la Universitat de Girona. La nova dimensió de la Universitat posada en pràctica amb al màxima articulació possible: la transferència de coneixement i experiència entre universitat i sectors productius. És clar que va tenir sentit crear el 1992 les universitats territorials – un dels grans encerts dels governs Pujol- i és clar que dóna motius per la renovada confiança en les potencialitats de la UdG la consolidació del Parc Tecnològic. L’entranyable minifundisme empresarial gironí – que crec conèixer una mica bé- s’està enriquint amb noves empreses amb valor afegit i una aposta clara per la I+D+i. Una molt bona notícia.

Manca de places als Instituts de Girona

Iniciativa per Catalunya-Verds, formació política que forma part del govern de la Generalitat, ha denunciat de forma ben explícita i a través d’una roda de premsa que els Instituts de Secundària de les comarques gironines no tenen prous places per a l’alumnat que arriba de primària. Una situació preocupant que posaria de manifest una manca notable de planificació. La pregunta és molt senzilla: per què un partit del govern critica al seu propi govern i concretament al departament d’Educació?

La renovació del TC

La setmana passada vaig escriure aquí que en un restaurant vaig haver d’escoltar tota la nit un membre sortit del Poder Judicial repartint opinions polítiques amb veu molt alta mentre sopava amb el director de La Razón. Ara aquest jurista és candidat del Partit Popular per al Tribunal Constitucional. El meu pronòstic és que la renovació del Tribunal Constitucional va per llarg, que hi haurà problemes per a la renovació parcial. I com afecta això a la sentència dels recursos contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya? Tot i que la presidenta i alguns magistrats preferirien que fos el nou Tribunal Constitucional el que dictés sentència, em sembla que serà l’actual, el sortint. Amb plom a l’ala, magistrats recusats i baralles massa poc jurídiques i massa polítiques. Em sembla que no tindrem sentència fins a començaments de l’any que ve. I mentrestant, el Govern català podria anar desenvolupant totes les previsions de l’Estatut perquè feina feta no té destorb. Recordem com vam arrencar la televisió de Catalunya o els primers Mossos d’Esquadra, però sembla que el govern tripartit i sedat no està per això.

L'economia en mans d'un cavall cansat

Aquesta setmana hi ha hagut, sobretot, debat en el Congrés dels Diputats sobre la crisi econòmica. M’havien dit, fonts ben informades, que el president del Govern s’havia passat l’estiu estudiant economia, “empollant” les classes pendents d’economia que no va resoldre amb un parell de tardes. Però el resultat del debat monogràfic de dimecres al matí va ser negatiu pel president Zapatero. Ho van destacar mitjans de comunicació amb maneres d’interpretar la política ben diferents. Va fer ben pocs amics de cares a l’imminent debat de pressupostos i, sobretot, no va transmetre quelcom molt important en situacions com aquestes: confiança. Ningú ha dit que un líder polític no pot tenir un bon suport popular en moments de crisi econòmica. Felipe González va guanyar les seves últimes eleccions el 1993 amb una crisi econòmica molt important que va esclatar la tardor de 1992, just després dels Jocs Olímpics. Ha estat un gran error negar durant tants mesos la realitat. Un error i quasi una filigrana. La crisi econòmica mundial explota el 2 d’agost de 2007 amb l’enfonsament de les borses nord-americanes arrel de les hipoteques-escombraria. Però en la campanya electoral el partit socialista va prometre que aquesta seria la legislatura de la “plena ocupació”. El pragmàtic ministre Corbacho ho veu i ho nota d’una altra manera. Molt més interessant que el debat de dimecres va ser el debat més tècnic de dijous en un cara a cara parlamentari entre el vicepresident Pedro Solbes i l’exministre Cristóbal Montoro, dièsel en el to però que parla amb propietat – més que Manuel Pizarro, la promesa blanca del PP en la última campanya. Allí va ser on Solbes es va sincerar i va dir allò que “la crisi econòmica no vindrà malament si serveix per netejar l’economia”. El dia després va haver de demanar disculpes per aquest excés de sinceritat. Solbes és un home rigorós i de llarga trajectòria. potser massa larga. En un moment de crisi econòmica – que no tota ella es pot imputar a causes externes a l’economia espanyola com ens volen fer creure- el paper del ministre d’Economia resulta clau. Ja s’ha evaporat tot el cop d’efecte del nomenament d’una ministra de Defensa o d’una ministra d’Igualtat sense currículum professional o del bon encert de la paritat en els primers nivells de l’administració. Poca pirotècnia per als moments actuals. El ministre d’Economia és clau i Pedro Solbes ja arriba cansat a aquest repte. És un cavall cansat que no pot abandonar en el moment actual. Solbes és un alt servidor públic de forma ininterrompuda des de 1982. Quina cosa vol dir que, com a mínim, en els últims 26 anys no s’ha dedicat a dirigir un negoci, gran o petit, amb riscos i esperit emprenedor.

Malària

Dimarts a París. Pel matí m’estreno en les meves noves responsabilitats com a membre de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Ho faig en la Comissió de Justícia i Drets Humans. Primera impressió: aquesta és una gran selva de temes en un mar de 49 Estats. He de triar el meu camp d’actuació i especialitzar-m’hi. Aquest organisme el presideix el senador gironí Lluís Maria de Puig. Responsabilitat molt destacada. Culminació d’una trajectòria política. Aprofitant que estic a París, per la tarda assisteixo a una reunió a l’Assemblea Nacional d’una xarxa mundial de parlamentaris que lluitem per incrementar els fons públics per aconseguir la vacuna de la malària. Què hem fet? Coordinar la nostra actuació perquè governs de països rics inverteixin en la recerca de la vacuna contra la malària, primera o segona causa de mortalitat infantil en els països subdesenvolupats. A un que en sap molt, li faig la pregunta clau que per responsabilitat tothom es nega a dir en veu alta: Quan tindrem la vacuna contra la malària? El 2010 o el 2011. A tocar. Sembla que hi ha un laboratori que té el fàrmac molt avançat. Noble causa, de les que em fan sentir més bé en la meva feina parlamentària.

Cor fort

Dimarts a París. Dinar ràpid amb la doctora Carmen S. màxima responsable d’emergències de la Creu Roja a Espanya. Té el cor fort i el cap clar per estar en primera línea dels grans desastres. Ella va estar allí organitzant l’emergència posterior a l’atemptat de l’11 de març de 2004 a Madrid (“les bombes esqueixen els cossos, arranquen la carn”) i va estar allí a Barajas aquest agost després de l’accident de l’avió de Spanair (“els cossos van quedar ràpidament calcinats. El patiment van ser els segons cap a la mort i no pas la pròpia mort”). Parlem de la societat actual que no suporta la fatalitat i de la mort...Mengem bé en un discret bistrot dels que hom troba a França a grapats.

Air France en el negoci dels trens

El 2010 es liberalitzarà el servei ferroviari a Europa. Bona notícia a favor dels clients. Ja veurem com anirà a l’Estat espanyol, territori de liberalitzacions sempre pobres, oligopòliques. A l’Estat gal, Air France ha anunciat que entrarà en el món del servei de trens. Aparent paradoxa. Contra el que et va fa competència, al tren d’alta velocitat, apuntat al negoci de la competència.