25 anys després

23 de febrer de 2006 a quarts de set de la tarda. En el trajecte cap a la terminal 4 de Barajas (que és un nou aeroport magnífic amb nom de modèstia) es posa a nevar. Un cel gris, volves de neu entre cotxes i més cotxes per l’avinguda de les Amèriques, fred ambiental i una llum metàl·lica. Fa 25 anys. Aquelles hores. Fa 25 anys en tenia 7, d’anys. I tinc pocs records. El meu pare estava venent màquines per Galícia. El meu germà devia estar a punt de casar-se i ja vivia a Girona. No recordo que la meva mare estigués espantada però sí que el telèfon sonava molt. També algunes imatges de la televisió i que el dia següent no hi va haver escola, a Olot. Un quart de segle després, qui ho havia de dir, hem llegit, a les dotze del migdia, una declaració institucional en el Ple del Congrés que diuen que han esmenat a última hora en plena pugna política sobre el text. No sé ben bé en quin sentit. Un quart de segle després m’ha tocat intervenir en el ple del matí sobre la votació final d’una llei i he acabat fent referència a la magnífica rutina formal de la democràcia, i que així sigui sempre, i la gran vivesa substantiva d’un règim democràtic. I he fet vots per la seva continuïtat i millora. I Alfonso Guerra, des de l’escó, que m’escoltava, tocava fusta de forma visible. No pas perquè no les tingui totes sinó perquè ell ja hi era, fa un quart de segle, i el deixa parat l’optimisme i un punt d’impertinència d’aquests joves que parlen i li pregunten i li fan amistat. I ell que es va administrant magníficament bé el personatge i els seus temps polítics i la segona joventut de la presidència de la Comissió Constitucional.
25 anys menys un dia. 22 de febrer, a l’hora de dinar, amb Landelino Lavilla, que era president del Congrés dels Diputats el dia del cop d’Estat fallit, continuem una conversa que vam deixar a mitges el mes de desembre. Havíem de parlar de la reforma constitucional i de la proposta del Consell d’Estat, de la qual ell, vice-president, n’ha estat una ploma molt principal. Però parlem de fa 25 anys, és clar. Un apunt. Tejero a Lavilla, l’únic cop que parlen aquella nit: “Yo solo acepto órdenes de Don Jaime (Milans del Bosch)”, quina cosa confirma que com a mínim van conviure dos cops d’Estat confusos i emmascarats: el de Milans del Bosch i el d’Alfonso Armada. El primer partidari d’una ocupació del poder pels militars, el segon partidari d’un govern de concentració presidit per ell mateix i jugant a la confusió i l’ambigüitat per la seva antiga relació amb la Casa Reial. Segon apunt: “No vaig deixar de tenir un guàrdia apuntant-me tota la nit i que tenia encomanat no permetre’m parlar amb el govern. Però quan vaig poder parlar amb el president Suárez al passadís, els guàrdies civils no van gosar interrompre’ns perquè en quasi cap moment el poder militar va arribar a ensorrar el poder civil, l’autoritas, en l’interior de l’hemicicle”. Ai, l’autoritas!