Aquesta setmana que acabem ha estat la de la discussió de l’Estatut valencià a la comissió Constitucional del Congrés i la setmana que començarem serà la de l’inici del debat de l’Estatut català mitjançant la comissió mixta i paritària integrada per 39 parlamentaris del Congrés dels Diputats i un nombre idèntic del Parlament de Catalunya. Uns apunts dels dos Estatuts.
L’Estatut valencià- Final lamentable de la negociació de la reforma de l’Estatut valencià. Fem una mica d’història. Abans de l’estiu i amb gran celeritat, PSOE i PP van acordar reformar l’Estatut valencià per convertir-lo en bandera i referència del que en aquell moment van definir com les “línies roges”, el màxim possible, en el desenvolupament del poder autonòmic. Eren moments de gran trasbals i l’aprovació de l’Estatut català estava ple d’interrogants. Va ser un acord patrocinat i pilotat, en bona mesura, pel ministre Jordi Sevilla, diputat per Castelló i crític sever amb la reforma catalana. Al cap d’uns mesos, en ple agost, se li va comunicar que tindria un paper nul en la negociació de l’Estatut català i sortia d’escena. Així les coses, el 20 de setembre l’Estatut valencià va arribar al Ple del Congrés per la seva primera discussió. Quedaven deu dies per l’aprovació de l’Estatut català però res estava clar. Els discursos dels dos pares i mares del text van tornar a definir-lo com l’exemple i el referent dels Estatuts de “nova generació”. Ara hem vist que és l’últim d’antiga generació. Tot i això, convé subratllar que el text enviat per les Corts valencianes tenien unes referències als drets històrics del poble valencià i una derogació expressa del decret de Nova Planta del 25 d’abril de 1707 pel qual s’abolien les institucions valencianes que Déu n’hi do! Vull dir que el mateix dit o aprovat des de Catalunya tenia una recepció ben diferent en aquest Madrid polític que és un gran teatre de les exageracions. Aquell dia em va tocar intervenir en nom del grup parlamentari i vaig deixar dit que per aquell Estatut no ens sentíem en absolut interpel·lats, condicionats o al·ludits pel que fa referència al procés català. Després va arribar l’acord català del 30 de setembre de 2005, la definició clar del nostre horitzó d’autogovern per ara i pels propers anys. Només hi havia dos punts en els quals crèiem tenir legitimitat per intervenir: deixar ben resolt el tema de la unitat de la llengua i fer que el sistema electoral del País Valencià no sigui el sistema proporcional menys proporcional de tota la Unió Europea i, per tant, que no permet l’accés a minories no tant minoritàries però a les quals se’ls hi demana el 5% de vots en el conjunt de la Comunitat Autònoma. El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, amb el 7% dels vots a Castelló i amb dos diputats segurs per aquesta demarcació i un de segur per València es va quedar fora de les Corts perquè a nivell general va registrar una votació del 4’8% dels vots. Si apliquéssim aquest criteri a les eleccions espanyoles, el Congrés seria un Parlament de dos o tres partits i si l’apliquéssim a les eleccions catalanes, durant molts anys el Parlament del Parc de la Ciutadella també hauria tingut molta menys pluralitat política.
Una llengua, dons noms- El tema de la llengua era i és especialment sagnant. L’Estatut valencià de 1982 va definir la llengua pròpia com a valencià, nom històricament emprat des de sempre per nominar el català que es parla a València. Els sececionistes lingüístics van començar, aleshores, el que s’ha conegut com la batalla de la llengua que ha durat més de vint anys i que és una de les barbaritats més grans que s’han viscut en democràcia. Finalment la situació es va pacificar després d’arribar fins al Tribunal Constitucional on en la sentència 75/1997 va deixar dit el que és una evidència científica, filològica: una llengua, dos denominacions. Aquest tema tant sensible i que ha donat munició per tanta i tanta demagògia, finalment quedava ben resolt. Del 1999 ençà el Partit Popular va tornar a coquetejar tàcitament amb els plantejaments sececionistes per fagocitar Unió Valenciana i alimentar un anticatalanisme de baixa volada i un cert rendiment electoral. Això ja ho sabíem. El que no sabíem ni esperàvem és que el Partit Socialista del País Valencià en el pacte de l’estiu de 2005 es deixés marcar un gol tant greu com el d’introduir l’expressió “idioma valencià” al projecte aprovat a les Corts i enviat al Congrés. Una cosa és parlar de valencià (un idioma, dues denominacions) i l’altre parlar d’idioma valencià. Com no és el mateix “el valencià és l’idioma” (esborrany d’esmena fallida de dimecres a la nit) que “idioma valencià”. Alarmats i preocupats els socialistes valencians a Madrid van intentar reparar el greu error. Cal dir, aquí, que el diputat Ciprià Ciscar ha tingut en tot aquest procés una actitud positiva i sensata, de defensa del que ell mateix va protagonitzar com a conseller de cultura i promotor de la llei de normalització lingüística.
El desenllaç- Dimecres al vespre. Els socialistes ens sondegen sobre un possible acord per resoldre els dos temes – llengua i barrera electoral al 3%-. El compromís és fer costat i sumar el nombre més gran de forces. El mòbil deixa de sonar, per aquest tema, a quarts de deu de la nit. Silenci. A quarts d’una els informatius anuncien un acord entre PP i PSOE. Me’n vaig a dormir sense més notícies però amb algunes intuïcions. Dijous a les deu comença la discussió i votació a la comissió Constitucional. Pedaços d’acord fets a última hora i peces que van encaixant poc a poc. Dimecres al migdia, Mariano Rajoy, de gira per Andalusia amb les seves mesas petitorias per demanar que “me eche una firma contra los catalanes” dona ordres de forçar al PSOE a acceptar l’Estatut tal com surt de les Corts valencianes –amb llengua i barrera electoral- o anunciar que el PP, amb majoria absoluta, rebutjaria el text apropat a les Corts Generals, en la votació final que s’ha de fer a València. Els socialistes no volen encetar el front valencià a les portes de la discussió de l’Estatut català i practiquen la rendició incondicional i l’entrega als punts i les comes dels dictats dels populars. En aquell moment haurien preferit no tenir l’Estatut valencià entre mans. Un final barroc, molt valencià.
L’Estatut valencià- Final lamentable de la negociació de la reforma de l’Estatut valencià. Fem una mica d’història. Abans de l’estiu i amb gran celeritat, PSOE i PP van acordar reformar l’Estatut valencià per convertir-lo en bandera i referència del que en aquell moment van definir com les “línies roges”, el màxim possible, en el desenvolupament del poder autonòmic. Eren moments de gran trasbals i l’aprovació de l’Estatut català estava ple d’interrogants. Va ser un acord patrocinat i pilotat, en bona mesura, pel ministre Jordi Sevilla, diputat per Castelló i crític sever amb la reforma catalana. Al cap d’uns mesos, en ple agost, se li va comunicar que tindria un paper nul en la negociació de l’Estatut català i sortia d’escena. Així les coses, el 20 de setembre l’Estatut valencià va arribar al Ple del Congrés per la seva primera discussió. Quedaven deu dies per l’aprovació de l’Estatut català però res estava clar. Els discursos dels dos pares i mares del text van tornar a definir-lo com l’exemple i el referent dels Estatuts de “nova generació”. Ara hem vist que és l’últim d’antiga generació. Tot i això, convé subratllar que el text enviat per les Corts valencianes tenien unes referències als drets històrics del poble valencià i una derogació expressa del decret de Nova Planta del 25 d’abril de 1707 pel qual s’abolien les institucions valencianes que Déu n’hi do! Vull dir que el mateix dit o aprovat des de Catalunya tenia una recepció ben diferent en aquest Madrid polític que és un gran teatre de les exageracions. Aquell dia em va tocar intervenir en nom del grup parlamentari i vaig deixar dit que per aquell Estatut no ens sentíem en absolut interpel·lats, condicionats o al·ludits pel que fa referència al procés català. Després va arribar l’acord català del 30 de setembre de 2005, la definició clar del nostre horitzó d’autogovern per ara i pels propers anys. Només hi havia dos punts en els quals crèiem tenir legitimitat per intervenir: deixar ben resolt el tema de la unitat de la llengua i fer que el sistema electoral del País Valencià no sigui el sistema proporcional menys proporcional de tota la Unió Europea i, per tant, que no permet l’accés a minories no tant minoritàries però a les quals se’ls hi demana el 5% de vots en el conjunt de la Comunitat Autònoma. El Bloc Nacionalista Valencià, per exemple, amb el 7% dels vots a Castelló i amb dos diputats segurs per aquesta demarcació i un de segur per València es va quedar fora de les Corts perquè a nivell general va registrar una votació del 4’8% dels vots. Si apliquéssim aquest criteri a les eleccions espanyoles, el Congrés seria un Parlament de dos o tres partits i si l’apliquéssim a les eleccions catalanes, durant molts anys el Parlament del Parc de la Ciutadella també hauria tingut molta menys pluralitat política.
Una llengua, dons noms- El tema de la llengua era i és especialment sagnant. L’Estatut valencià de 1982 va definir la llengua pròpia com a valencià, nom històricament emprat des de sempre per nominar el català que es parla a València. Els sececionistes lingüístics van començar, aleshores, el que s’ha conegut com la batalla de la llengua que ha durat més de vint anys i que és una de les barbaritats més grans que s’han viscut en democràcia. Finalment la situació es va pacificar després d’arribar fins al Tribunal Constitucional on en la sentència 75/1997 va deixar dit el que és una evidència científica, filològica: una llengua, dos denominacions. Aquest tema tant sensible i que ha donat munició per tanta i tanta demagògia, finalment quedava ben resolt. Del 1999 ençà el Partit Popular va tornar a coquetejar tàcitament amb els plantejaments sececionistes per fagocitar Unió Valenciana i alimentar un anticatalanisme de baixa volada i un cert rendiment electoral. Això ja ho sabíem. El que no sabíem ni esperàvem és que el Partit Socialista del País Valencià en el pacte de l’estiu de 2005 es deixés marcar un gol tant greu com el d’introduir l’expressió “idioma valencià” al projecte aprovat a les Corts i enviat al Congrés. Una cosa és parlar de valencià (un idioma, dues denominacions) i l’altre parlar d’idioma valencià. Com no és el mateix “el valencià és l’idioma” (esborrany d’esmena fallida de dimecres a la nit) que “idioma valencià”. Alarmats i preocupats els socialistes valencians a Madrid van intentar reparar el greu error. Cal dir, aquí, que el diputat Ciprià Ciscar ha tingut en tot aquest procés una actitud positiva i sensata, de defensa del que ell mateix va protagonitzar com a conseller de cultura i promotor de la llei de normalització lingüística.
El desenllaç- Dimecres al vespre. Els socialistes ens sondegen sobre un possible acord per resoldre els dos temes – llengua i barrera electoral al 3%-. El compromís és fer costat i sumar el nombre més gran de forces. El mòbil deixa de sonar, per aquest tema, a quarts de deu de la nit. Silenci. A quarts d’una els informatius anuncien un acord entre PP i PSOE. Me’n vaig a dormir sense més notícies però amb algunes intuïcions. Dijous a les deu comença la discussió i votació a la comissió Constitucional. Pedaços d’acord fets a última hora i peces que van encaixant poc a poc. Dimecres al migdia, Mariano Rajoy, de gira per Andalusia amb les seves mesas petitorias per demanar que “me eche una firma contra los catalanes” dona ordres de forçar al PSOE a acceptar l’Estatut tal com surt de les Corts valencianes –amb llengua i barrera electoral- o anunciar que el PP, amb majoria absoluta, rebutjaria el text apropat a les Corts Generals, en la votació final que s’ha de fer a València. Els socialistes no volen encetar el front valencià a les portes de la discussió de l’Estatut català i practiquen la rendició incondicional i l’entrega als punts i les comes dels dictats dels populars. En aquell moment haurien preferit no tenir l’Estatut valencià entre mans. Un final barroc, molt valencià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada