Arrancar motors- Ha arrancat el període de sessions amb el primer Ple tot i que el gener no ha estat un mes d’inactivitat política sinó, just el contrari, un mes en que s’han pres decisions molts rellevants i que marcaran els propers anys de la política catalana i, tal vegada, espanyola.
Em refereixo, és clar, a l’acord entre Mas i Zapatero per aprovar un nou Estatut per Catalunya. La decisió de tenir com a interlocutor preferent a Artur Mas, el president del govern espanyol la tenia decidida des de feia mesos, des d’abans del debat de pressa en consideració del 2 de novembre de l’any passat.
Primeres votacions- Divendres va ser un dia que es respirava un aire de moment d’una certa transcendència històrica al Congrés dels Diputats. Arribava l’hora de la veritat: les primeres votacions, els primers passos amb valor jurídico-parlamentari.
La ponència de l’Estatut català va aprovar, per exemple, un article 5 que per primer cop reconeix drets històrics al poble de Catalunya. Això és: que el nostre dret a l’autogovern no neix de la Constitució sinó que és anterior. Aquest fet és molt rellevant i és una gran conquesta. Entre altres coses perquè corregim un error del passat recent. Els redactors de l’Estatut de 1979 van decidir renunciar a l’invocació de cap mena de dret històric segurament afectats per una mena de prejudici “modernitzador” del catalanisme que li va fer trencar llaços amb la tradició foralista catalana. El poble basc, en canvi, no hi va renunciar en aquell moment. I en aquest assumpte, com en tants d’altres, havíem de recuperar posicions perdudes.
Divendres, també, es va equiparar jurídicament el català i el castellà en el règim lingüístic definit pel nostre Estatut. Com recordava un diari arran d’aquest fet, per primer cop des de 1714, català i castellà tenen el mateix nivell de protecció jurídica. I això no és poc. A més de continuar definint el català com a llengua oficial de Catalunya i de declarar l’oficialitat del castellà en tant i en quant ho és del conjunt de l’Estat espanyol. I d’això se’n deriven unes conseqüències en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Per exemple, garantint el català com a llengua vehicular a l’escola. Per cert, aquests dies hem vist, i ho viurem encara més les properes setmanes, una nova campanya basada en la mentida sobre una suposada discriminació del castellà a Catalunya.
El camí del PP- Res de nou. Una campanya idèntica i calcada a les que s’han engegat cada cop que s’ha fet una operació d’una certa embergadura en l’autogovern del país. Només cal repassar les cròniques parlamentàries de Josep Pla en el debat de l’Estatut de Núria. De totes elles, s’ha de llegir el volum 40 de les Obres Completes on es pot trobar el reflex de moltes de les actituds i reaccions que vivim en aquest madur nou debat estatutari. Dijous vaig parlar d'aquest llibre amb Federico Trillo, ponent popular de l’Estatut català, que diu que ja el té i en català, després de la batussa dialèctica que vam tenir la setmana passada sobre l’Estatut valencià i al qual em referiré més endavant. Més que res perquè prengui nota, (ep! Si vol!) de que ell i els seus capitans Rajoy, Acebes i Zaplana comencin a pensar en què diran el dia després de l’aprovació del nou Estatut. Continuen jugant al tot o res i la pendent els fa rodolar ràpidament cap al res discursiu en aquest tema i, en general, en la por de l’Espanya que s’acaba. Però s’hi entesten en una estratègia que potser els pot donar algun rèdit en algun replec de la geografia hispànica però que em sembla que qualsevol persona sensata ha de saber que els portarà a uns migrats resultats a Catalunya. Però el Partit Popular ha triat aquest camí, també el català, més enllà de les melancòliques variacions de Josep Piqué. Perquè, a l’hora de la veritat, Piqué vota amb Trillo i Soraya Saenz de Santamaría mentre Dolors Nadal puja a la tribuna a tronar contra la discriminació lingüística del castellà a Catalunya, que és com passar la barrera del so disparats cap a l’espai estratosfèric de la política i la realitat catalanes.
Una irresponsabilitat- Aquesta setmana també hem viscut el debat final al Congrés dels Diputats de l’Estatut valencià. PP i PSOE han votat junts una reforma de l’Estatut que consagra l’expressió jurídica “idioma valencià”. El mateix dijous el secretari general dels populars valencians s’emparava amb aquest fet per demanar una carrera de “filologia valenciana”. Em considero una persona prou templada i raonable per practicar el parlamentarisme quan aquest és sinònim d’aproximació de posicions. Però també acabo satisfet la setmana perquè, perdonin la confessió, em considero que he mantingut fermes les meves conviccions. I se n’han de tenir de conviccions per navegar en aquest mar de la política on s’ha de separar allò essencial d’allò accessori i allò urgent d’allò que es pot recollir en un nou viatge. La unitat de la llengua és un tema essencial, de principis. No de principis polítics sinó filològics. Portem anys i anys treballant perquè no hi hagués trencadissa en aquest assumpte. Un dels acords no publicitats, ara ja es pot dir, de la investidura dels temps de majoria relativa popular de 1996 va ser precisament preservar la unitat de la llengua i no fer-ne qüestió. I just un any després en la sentència 75 de 1997 el Tribunal Constitucional donava per tancada una llarga i absurda “batalla de la llengua” a través d’una sentència que posava en valor jurídic allò que és una evidència filològica. Quant que vam treballar amb prudència per pacificar la qüestió! I ara el Partit Socialista del País Valencià firma un pacte amb el Partit Popular que consagra un “idioma valencià”. El primer firmant d’aquesta gran irresponsabilitat és Joan Ignasi Pla, secretari general dels socialistes valencians. Dijous, en el debat en el Ple, em vaig permetre apel·lar a la consciència lingüística dels 21 diputats del Partit Socialista de Catalunya que, tots ells, sabien perfectament la barbaritat que estàvem a punt de votar i tots ells en la intimitat de les seves conviccions també sabien que haurien de violentar-les. La reacció del grup socialista va ser atòmica. Tal vegada, la pròpia dels que tenen mala consciència. Deixo pel llibre de memòries que segurament mai tindrà interès que escrigui, els apunts sobre la comparació que em va arribar des d’aquelles files amb la pràctica d’una organització terrorista! Per cert, si nosaltres el 1996 vam posar aquest assumpte com un element de la investidura, també ho haurien d’haver fet el 2004 els que van votar la investidura del president Zapatero. Però queda clar que no va ser així.
Un nou clima polític- Observació d’un experimentat home retirat de la vida política i que en sap un niu : “És hora de combinar el fer avançar el país i el seu autogovern i, alhora, centrar-lo, políticament i en el clima general. D’allunyar-lo del lament, la nostàlgia i la melancolia” Em sembla que estem transitant per aquest camí, precisament. Que s’ha acabat l’hora del pati, vaja.
Em refereixo, és clar, a l’acord entre Mas i Zapatero per aprovar un nou Estatut per Catalunya. La decisió de tenir com a interlocutor preferent a Artur Mas, el president del govern espanyol la tenia decidida des de feia mesos, des d’abans del debat de pressa en consideració del 2 de novembre de l’any passat.
Primeres votacions- Divendres va ser un dia que es respirava un aire de moment d’una certa transcendència històrica al Congrés dels Diputats. Arribava l’hora de la veritat: les primeres votacions, els primers passos amb valor jurídico-parlamentari.
La ponència de l’Estatut català va aprovar, per exemple, un article 5 que per primer cop reconeix drets històrics al poble de Catalunya. Això és: que el nostre dret a l’autogovern no neix de la Constitució sinó que és anterior. Aquest fet és molt rellevant i és una gran conquesta. Entre altres coses perquè corregim un error del passat recent. Els redactors de l’Estatut de 1979 van decidir renunciar a l’invocació de cap mena de dret històric segurament afectats per una mena de prejudici “modernitzador” del catalanisme que li va fer trencar llaços amb la tradició foralista catalana. El poble basc, en canvi, no hi va renunciar en aquell moment. I en aquest assumpte, com en tants d’altres, havíem de recuperar posicions perdudes.
Divendres, també, es va equiparar jurídicament el català i el castellà en el règim lingüístic definit pel nostre Estatut. Com recordava un diari arran d’aquest fet, per primer cop des de 1714, català i castellà tenen el mateix nivell de protecció jurídica. I això no és poc. A més de continuar definint el català com a llengua oficial de Catalunya i de declarar l’oficialitat del castellà en tant i en quant ho és del conjunt de l’Estat espanyol. I d’això se’n deriven unes conseqüències en molts àmbits de la nostra vida quotidiana. Per exemple, garantint el català com a llengua vehicular a l’escola. Per cert, aquests dies hem vist, i ho viurem encara més les properes setmanes, una nova campanya basada en la mentida sobre una suposada discriminació del castellà a Catalunya.
El camí del PP- Res de nou. Una campanya idèntica i calcada a les que s’han engegat cada cop que s’ha fet una operació d’una certa embergadura en l’autogovern del país. Només cal repassar les cròniques parlamentàries de Josep Pla en el debat de l’Estatut de Núria. De totes elles, s’ha de llegir el volum 40 de les Obres Completes on es pot trobar el reflex de moltes de les actituds i reaccions que vivim en aquest madur nou debat estatutari. Dijous vaig parlar d'aquest llibre amb Federico Trillo, ponent popular de l’Estatut català, que diu que ja el té i en català, després de la batussa dialèctica que vam tenir la setmana passada sobre l’Estatut valencià i al qual em referiré més endavant. Més que res perquè prengui nota, (ep! Si vol!) de que ell i els seus capitans Rajoy, Acebes i Zaplana comencin a pensar en què diran el dia després de l’aprovació del nou Estatut. Continuen jugant al tot o res i la pendent els fa rodolar ràpidament cap al res discursiu en aquest tema i, en general, en la por de l’Espanya que s’acaba. Però s’hi entesten en una estratègia que potser els pot donar algun rèdit en algun replec de la geografia hispànica però que em sembla que qualsevol persona sensata ha de saber que els portarà a uns migrats resultats a Catalunya. Però el Partit Popular ha triat aquest camí, també el català, més enllà de les melancòliques variacions de Josep Piqué. Perquè, a l’hora de la veritat, Piqué vota amb Trillo i Soraya Saenz de Santamaría mentre Dolors Nadal puja a la tribuna a tronar contra la discriminació lingüística del castellà a Catalunya, que és com passar la barrera del so disparats cap a l’espai estratosfèric de la política i la realitat catalanes.
Una irresponsabilitat- Aquesta setmana també hem viscut el debat final al Congrés dels Diputats de l’Estatut valencià. PP i PSOE han votat junts una reforma de l’Estatut que consagra l’expressió jurídica “idioma valencià”. El mateix dijous el secretari general dels populars valencians s’emparava amb aquest fet per demanar una carrera de “filologia valenciana”. Em considero una persona prou templada i raonable per practicar el parlamentarisme quan aquest és sinònim d’aproximació de posicions. Però també acabo satisfet la setmana perquè, perdonin la confessió, em considero que he mantingut fermes les meves conviccions. I se n’han de tenir de conviccions per navegar en aquest mar de la política on s’ha de separar allò essencial d’allò accessori i allò urgent d’allò que es pot recollir en un nou viatge. La unitat de la llengua és un tema essencial, de principis. No de principis polítics sinó filològics. Portem anys i anys treballant perquè no hi hagués trencadissa en aquest assumpte. Un dels acords no publicitats, ara ja es pot dir, de la investidura dels temps de majoria relativa popular de 1996 va ser precisament preservar la unitat de la llengua i no fer-ne qüestió. I just un any després en la sentència 75 de 1997 el Tribunal Constitucional donava per tancada una llarga i absurda “batalla de la llengua” a través d’una sentència que posava en valor jurídic allò que és una evidència filològica. Quant que vam treballar amb prudència per pacificar la qüestió! I ara el Partit Socialista del País Valencià firma un pacte amb el Partit Popular que consagra un “idioma valencià”. El primer firmant d’aquesta gran irresponsabilitat és Joan Ignasi Pla, secretari general dels socialistes valencians. Dijous, en el debat en el Ple, em vaig permetre apel·lar a la consciència lingüística dels 21 diputats del Partit Socialista de Catalunya que, tots ells, sabien perfectament la barbaritat que estàvem a punt de votar i tots ells en la intimitat de les seves conviccions també sabien que haurien de violentar-les. La reacció del grup socialista va ser atòmica. Tal vegada, la pròpia dels que tenen mala consciència. Deixo pel llibre de memòries que segurament mai tindrà interès que escrigui, els apunts sobre la comparació que em va arribar des d’aquelles files amb la pràctica d’una organització terrorista! Per cert, si nosaltres el 1996 vam posar aquest assumpte com un element de la investidura, també ho haurien d’haver fet el 2004 els que van votar la investidura del president Zapatero. Però queda clar que no va ser així.
Un nou clima polític- Observació d’un experimentat home retirat de la vida política i que en sap un niu : “És hora de combinar el fer avançar el país i el seu autogovern i, alhora, centrar-lo, políticament i en el clima general. D’allunyar-lo del lament, la nostàlgia i la melancolia” Em sembla que estem transitant per aquest camí, precisament. Que s’ha acabat l’hora del pati, vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada