Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana

Si la setmana política al Congrés dels Diputats s’hagués acabat el dijous ara centraria aquestes ratlles en la important activitat legislativa de la setmana que ens va portar a celebrar un Ple de quasi dotze hores el passat dijous. I hauria d’entrar en més detall en l’aprovació definitiva de la Llei Orgànica d’Educació i en la Llei del Medicament o en la reforma judicial per desconcentrar el tercer poder d’acord amb la realitat autonòmica. Però divendres es va produir el primer canvi de govern del president Zapatero.

Un canvi de govern que a mi em va arribar per missatge escrit al mòbil a les 10.21 del matí. No vaig tenir la sensació d’haver-me perdut signes inequívocs d’una crisi llargament gestada. Com han indicat mitjans i analistes, l’actual president del Govern ha demostrat en diverses ocasions que és partidari d’una execució ràpida de les decisions sense retòrica ni prolagòmans. Els prolagòmans que tant agradaven als polítics dels anys vuitanta i noranta, per exemple. Sinó, que els hi preguntin al president Margall o a Puigcercós i Carod, que van conèixer que hi hauria Estatut en la nit del 21 al 22 de gener per un teletip de l’agència Efe i després de la reunió i l’acord Mas-Zapatero. O al ministre sortint Bono que feia mesos que anava dient que volia deixar la política però que no va saber que quedava despenjat del projecte Zapatero fins unes hores abans. O que els hi preguntin als líders polítics que van saber de l’alto al foc d’ETA pels mitjans de comunicació. Home de compartiments estancs i regit pel principi de dret hipotecari de “tracte successiu”, després d’un tema en ve un altre. Després de l’Estatut valencià va venir l’Estatut català i després el pas endavant de l’alto al foc. Un assumpte després de l’altre. I cada negociació en el seu moment. I si et despistes, l’expedient ja està tancat. Els plats, s’han de servir al punt, ni crus ni massa cuits. Ara, per exemple, serà més complicat tancar el traspàs de l’aeroport de El Prat amb el president del govern amb el cap a una altra banda i el portaveu del grup parlamentari convertit en ministre de l’Interior. I mira que ja estava tancat però la pacient espera de la incorporació republicana (qui sap i cada cop és més un embolic!) ens ha allargat imprudentment aquest punt. Per tant, sigilosa forma de fer política d’un home de Castella, nascut a Valladolid, criat a Lleó, enfront de la retòrica política que aquesta setmana ha exhibit Alfonso Guerra amb les seves declaracions sobre l’Estatut i els paral.lelismes entre Espanya i els Sòviets. Sigil.losa política castellana contra retòrica política sevillana.

Tornant, però, a la remodelació del govern. Miniremodelació perquè la sortida de Bono ha provocat un lleuger desplaçament i l’entrada de Pérez-Rubalcaba, que manava molt més que un ministre però que no podia tornar al govern a qualsevol preu ni amb qualsevol ministeri. A Interior en ple intent del procés de pau a Euskadi. Un encàrrec atractiu. Ja sabem que hi ha hagut ministres de l’Interior que han influït molt en la política d’un país. Sinó, llegeixin Stefan Zweig i el seu Fouché, retrat d’un home polític (Quaderns Crema). De la sortida de la ministra d’Educació María José San Segundo se n’han dit tan poques coses que el silenci és quasi ofensiu. . I arriba Mercedes Cabrera Calvo-Sotelo. Veïna fins ara de renglera d’escons. Qui la coneix més bé és l’amic i company de llista Josep Maria Guinart perquè durant dos anys han estat veïns d’escó i hores i hores de sessions donen per travar bona relació, com la que tenen. Ell els en podrà parlar més d’una dona que estava cridada a ser ministra del ram i que és pausada i culta, historiadora especialitzada en l’època de la Restauració. Encara dimecres vam compartir taula en una trobada amb estudiants de l’últim curs de Dret i Ciències Polítiques. No va deixar de subratllar un cop mes la seva condició d’independent i va reiterar el que ha de ser una educació eficaç: “Domini del llenguatge, matemàtiques i llengües estrangeres”. D’acord. Molt d’acord. Que quedin enrera les teories dels conjunts, saltar-se el capítol de sintàctica i aprendre anglès tal com s’ha ensenyat des de fa vint anys!

Amb aquest govern s’acabarà la legislatura el març de 2008? Alguns diuen que quan el procés de pacificació basc estigui més avançat i abans que es torcin les coses, l’home que calcula i executa més que no pas garla i especula podria dissoldre i convocar eleccions. Ja ho veurem. Qui no vol convocar eleccions de cap de les maneres és el president Maragall, que encara aquest dijous ho va recordar en el Parlament tot i que Artur Mas li havia preguntat per una altra cosa. L’ocupació del poder (legítima) a qualsevol preu (això ja no s’hi val!). La nova tendència de la primavera 2006 és que ara es votarà en el Consell Executiu! Vots a favor, vots en contra i el germà del president (que és el secretari) comptant (sense fer trampa, ull!). Vinc sostenint que un dels pitjors inconvenients de la política catalana és que es cronifiqui la imatge de desgavell (turmix, simca 1000, Dragon-Khan, etc...) i els ciutadans acabin indolentment suportant la degradació institucional i allunyant-se del soroll que proporciona un govern que cada cop més s’assembla a la política italiana que va des de 1948 fins a mitjans dels noranta. Tenim un país prou fort i vitaminat per resistir la gran frivolitat que ha ocupat el govern de Catalunya. Bona notícia pel que fa a la resistència però, compte!, no cal allargar-la ni un minut més del que sigui estrictament necessari.