Dues Itàlies en tres pisos

I, al final, Romano Prodi serà president del Consell de Ministres del Govern italià. Al final després d’una llarguíssima nit de recompte i gràcies als vots de l’exterior que ha permès donar un tomb a la majoria del Senat. Dues majories diferents a les cambres italianes no és una qüestió menor perquè la confiança (fiducia) al govern ha d’ésser donada per les dues cambres que donen el placet a la composició d’un consell de ministres proposat per un candidat a president del Consell que, al seu torn, ha estat proposat pel president de la República. Una majoria de la Casa de les Llibertats al Senat (on ha aconseguit un 50’2% dels vots) hauria abocat segurament a unes noves eleccions. O bé això o bé els senadors vitalicis es convertien en clau de volta per forçar la formació d’un govern tècnic o bé dels elements més centristes de les dues coalicions. Oscar Luigi Scalfaro, Rita Levi Montalcini, Emilio Colombo, Giorgio Napolitano, Sergio Pininfarina, Francesco Cossiga i Giulio Andreotti són els set senadors vitalicis en aquest moment. Els analistes indiquen que els cinc primers s’haurien inclinat per l’Unione i els dos últims per la Casa de les Llibertats. Tots els expresidents de la República són senadors vitalicis i en la llarga nit electoral Francesco Cossiga ja va fer algunes consideracions al respecte. El més prudent Giulio Andreotti, en canvi, no se’l va veure ni en forat ni en finestra. Segurament perquè n’ha vist de tots colors des que fou subsecretari de De Gasperi amb 28 anys i, després, diputat en les constituents i parlamentari de forma ininterrompuda des d’aleshores i fins ara. Però deixem els replecs de la densa política italiana d’abans per tornar als resultats de les eleccions.

Alguns sostenen que la política italiana és un gran casino, un gran embolic poc transparent. Però en la terra on va germinar el dret romà públic i privat encara queda un fil d’astúcia en les seves institucions i el seu ric dret constitucional. Ja m’agradaria que aquí el debat sobre les institucions fos tant viu com ho és a Itàlia. O que en el debat televisiu la política ocupés l’atenció que ocupa a Itàlia. És quasi sobrer assenyalar que el programa Porta a porta del periodista Bruno Vespa a les nits de la Rai Uno és l’enveja dels que voldríem que la política quotidiana fos participada per grans audiències més enllà dels titulars fàcils i superficials. Aquesta Itàlia tant abocada a la política i que ha votat tant massivament, desmentint la idea de la desafecció a la política per una campanya massa dura, ha quedat literalment dividida en dos. “En política, qui guanya, guanya i qui perd, perd”, aquest sil·logisme l’ha d’interioritzar ràpidament Silvio Berlusconi que ha vist com la revàlida se li escapava per un grapadet de vots, exactament per 25.224 vots o, el que és el mateix, el camí que hi ha entre el 48’8% dels vots i el 48’73% dels vots. Però Berlusconi va impulsar un canvi de la llei electoral que atorgava automàticament una prima de diputats a la primera força si aquesta no arribava al 55% dels vots, en quin cas tornava el sistema proporcional sense correctius. D’aquesta manera, Berlusconi ha estat víctima del seu propi enginy.

Però no ens enganyem, Berlusconi ha aguantat molt bé l’estrebada fins al punt de remuntar en la recta final de la campanya i Prodi, que serà president del Consell de Ministres, no ha aconseguit una victòria plena i ample. Itàlia ha quedat dividida en dos i repartida en tres pisos. En el nord, Berlusconi continua resistint bravamente, especialment a la Llombardia i el Veneto, les dues regions més riques. I malgrat els pronunciaments contraris de la patronal Confindustria i del Corriere della Sera, el diari més influent del país (poca broma!). Passar per sobre d’aquest detall seria segurament una frivolitat. El centre continua en mans de les forces postcomunistes a partir d’una fidelitat a una cultura política impermeable als vaivens del país. El conjunt del Lazio, la regió de Roma, vascula lleugerament a favor del centreesquerra però, ull, en el districte primer del Lazio, Roma ciutat, Forza Italia i Alleanza Nazionale empaten amb un 19% dels vots, mig milió per cada formació. El tercer pis és el del Mezzogiorno que té regions de tots colors però que ha restat suports al centredreta.

Amb aquest resultats Romano Prodi podrà completar una legislatura de cinc anys? Les formes de fer política italianes ens diuen que més aviat no. En bona part dependrà de l’habilitat del nou president de la República, que s’ha d’elegir el proper mes de maig, després del septanat de Carlo Azeglio Ciampi.