Amb l’arribada de la primavera un any més el privilegiat paisatge de les comarques gironines es mostra amb tot el seu esplendor. Les persones som com som i som el que som per molts motius però també pel paisatge en el qual hem nascut i crescut. Un paisatge que fem. O desfem, però sobretot que ens fa. Un paisatge que es pot modular –un camp llaurat és una intervenció en l’endreça del paisatge, per exemple- però sobretot que ens fa també en la nostra personalitat.
Alguns es definiran com a conservacionistes, perquè hi ha coses a conservar, sempre. Alguns com a regeneracionistes, perquè hi ha paisatges a millorar, també. I alguns agafaran la part pel tot i convertiran la defensa del paisatge en una posició inmobilista, parapetada entre una pseudoideologia i un misticisme. Essent com sóc partidari del desenvolupament econòmic (cada cop s’escriu menys la paraula progrés, perquè el món s’ha omplert d’horitzons incerts) i de la construcció de les infrastructures necessàries, crec que tot això és compatible en la preservació del territori buscant el mínim impacte ambiental possible de les noves infrastructures que s’han de construir i adoptant les mesures de correcció mediambiental necessàries.
Molts de cops la cura del paisatge vol dir, només, l’endreça dels petits detalls que ens poden fer tenir un país polit (per utilitzar una paraula ben eivissenca) o un país fet i deixat anar. És la diferencia entre uns marges segats o no, entre una valles publicitàries ben posades i conservades o el seu contrari, entre uns vells pals de telèfon inutilitzats però que es mantenen (en nom d’un magnífic dret real que la companyia no vol perdre!) o la seva retirada, entre les valles verdes que deixen arrecerada una construcció industrial o aquella vella manera de fer les naus ben a prop de la carretera i amb lletres ben grans (mercado estradas, que en diuen els italians i que es veuen en tots els voltants de les grans ciutats italianes del centre i el nord). Hi ha hagut un retorn al camp (que és el que succeeix en temps de grans trasbalsos) i una restauració de cases velles. Hi ha hagut una planificació territorial, que arranca dels vuitanta, i una vigilància creixent –i necessària- de l’autonomia municipal en el camp urbanístic. Anem,doncs, pel bon camí. Però és el moment d’anar una mica més lluny. Tothom que hagi estat uns dies transitant per carreteres principals i secundàries de la Provença o de la Toscana sabrà del que estic parlant. Un paisatge polit, endreçat per la mà de les persones. Deixeu-me anar a l’exemple. Quan transito per la carretera de Girona a la Bisbal i veig aquella benzinera abandonada a Flaçà (en uns terrenys que tenen propietari, un ajuntament que té mil obligacions i sense els instruments legals i el suport de l’administració per desfer aquella ferralla....) penso en el que es podria fer i no es fa. Quan veig valles publicitàries abandonades i rovellades que s’haurien de retirar, penso en això.
Però deia que hi ha dos grans aspectes. Aquest que podríem anomenar dels “petits detalls” però també un altre que ha de ser objecte d’atenció a les comarques gironines durant els propers anys. Em refereixo a la construcció de grans infrastructures necessàries però que s’han de fer bé. La meva força política sempre ha estat partidària d’aquestes obres. A diferència d’altres. Encara fa quatre dies, a començament de la legislatura, Iniciativa per Catalunya deia des de la tribuna del Congrés que no era partidària dels trens d’Alta Velocitat. I encara fa poques setmanes els d’Iniciativa i els d’Esquerra han votat en contra de la proposta que vaig fer pel desdoblament de la A-26 entre Figueres i Llançà (que es va votar favorablement amb el vot de tots els altres grups). Ara que s’aniran fent aquestes obres, s’han de fer bé. Unes obres que es faran amb un ritme lent i insuficient: recordem les adjudicacions de trams de la A-2 de 5 quilòmetres en 5 quilòmetres, pràctica heretada de l’anterior ministre de Foment o l’Alta Velocitat que és pràcticament i lamentablement impossible que arribi el 2009 a la frontera francesa tal com està el calendari a la ciutat de Girona i en el tram fins a Pontós. Però, quan sigui, aquestes obres s’han de fer ben fetes. No és el mateix traçar una línia recta enmig d’un desert que instal·lar grans infrastructures sobre un paisatge fràgil i d’una gran bellesa com és el de les comarques gironines.
Recordo que en el seu moment vam tenir una gran batalla perquè les obres dels túnels de Castellfollit de la Roca es fessin bé, perquè aquella gran obra travessava de ple un Parc Natural. I així es va fer, amb la constant vigilància del Consell Comarcal, el Parc Natural i els ajuntaments i partits polítics. Tot allò va encarir l’obra (túnels més llargs, reforestacions...) però va abaratir no només impactes visuals sinó la inserció de l’obra en el paisatge. Amb aquella mateixa manera de fer, amb aquell mateix “estil” hem de vetllar perquè les obres es facin bé. I en les obres, lentes, de la A-2 no crec que s’estigui extremant la cura com es va fer aleshores. I tres quarts del mateix pel que fa a la línia d’Alta Velocitat. L’esborranc de Pont de Molins no s’hauria d’haver fet mai. No vull ni pensar que la inversió del TGV a la ciutat de Girona pugui anar en detriment de l’aminoració de l’impacte ambiental a la resta de les comarques. Hi haurem d’estar vigilants!
Alguns es definiran com a conservacionistes, perquè hi ha coses a conservar, sempre. Alguns com a regeneracionistes, perquè hi ha paisatges a millorar, també. I alguns agafaran la part pel tot i convertiran la defensa del paisatge en una posició inmobilista, parapetada entre una pseudoideologia i un misticisme. Essent com sóc partidari del desenvolupament econòmic (cada cop s’escriu menys la paraula progrés, perquè el món s’ha omplert d’horitzons incerts) i de la construcció de les infrastructures necessàries, crec que tot això és compatible en la preservació del territori buscant el mínim impacte ambiental possible de les noves infrastructures que s’han de construir i adoptant les mesures de correcció mediambiental necessàries.
Molts de cops la cura del paisatge vol dir, només, l’endreça dels petits detalls que ens poden fer tenir un país polit (per utilitzar una paraula ben eivissenca) o un país fet i deixat anar. És la diferencia entre uns marges segats o no, entre una valles publicitàries ben posades i conservades o el seu contrari, entre uns vells pals de telèfon inutilitzats però que es mantenen (en nom d’un magnífic dret real que la companyia no vol perdre!) o la seva retirada, entre les valles verdes que deixen arrecerada una construcció industrial o aquella vella manera de fer les naus ben a prop de la carretera i amb lletres ben grans (mercado estradas, que en diuen els italians i que es veuen en tots els voltants de les grans ciutats italianes del centre i el nord). Hi ha hagut un retorn al camp (que és el que succeeix en temps de grans trasbalsos) i una restauració de cases velles. Hi ha hagut una planificació territorial, que arranca dels vuitanta, i una vigilància creixent –i necessària- de l’autonomia municipal en el camp urbanístic. Anem,doncs, pel bon camí. Però és el moment d’anar una mica més lluny. Tothom que hagi estat uns dies transitant per carreteres principals i secundàries de la Provença o de la Toscana sabrà del que estic parlant. Un paisatge polit, endreçat per la mà de les persones. Deixeu-me anar a l’exemple. Quan transito per la carretera de Girona a la Bisbal i veig aquella benzinera abandonada a Flaçà (en uns terrenys que tenen propietari, un ajuntament que té mil obligacions i sense els instruments legals i el suport de l’administració per desfer aquella ferralla....) penso en el que es podria fer i no es fa. Quan veig valles publicitàries abandonades i rovellades que s’haurien de retirar, penso en això.
Però deia que hi ha dos grans aspectes. Aquest que podríem anomenar dels “petits detalls” però també un altre que ha de ser objecte d’atenció a les comarques gironines durant els propers anys. Em refereixo a la construcció de grans infrastructures necessàries però que s’han de fer bé. La meva força política sempre ha estat partidària d’aquestes obres. A diferència d’altres. Encara fa quatre dies, a començament de la legislatura, Iniciativa per Catalunya deia des de la tribuna del Congrés que no era partidària dels trens d’Alta Velocitat. I encara fa poques setmanes els d’Iniciativa i els d’Esquerra han votat en contra de la proposta que vaig fer pel desdoblament de la A-26 entre Figueres i Llançà (que es va votar favorablement amb el vot de tots els altres grups). Ara que s’aniran fent aquestes obres, s’han de fer bé. Unes obres que es faran amb un ritme lent i insuficient: recordem les adjudicacions de trams de la A-2 de 5 quilòmetres en 5 quilòmetres, pràctica heretada de l’anterior ministre de Foment o l’Alta Velocitat que és pràcticament i lamentablement impossible que arribi el 2009 a la frontera francesa tal com està el calendari a la ciutat de Girona i en el tram fins a Pontós. Però, quan sigui, aquestes obres s’han de fer ben fetes. No és el mateix traçar una línia recta enmig d’un desert que instal·lar grans infrastructures sobre un paisatge fràgil i d’una gran bellesa com és el de les comarques gironines.
Recordo que en el seu moment vam tenir una gran batalla perquè les obres dels túnels de Castellfollit de la Roca es fessin bé, perquè aquella gran obra travessava de ple un Parc Natural. I així es va fer, amb la constant vigilància del Consell Comarcal, el Parc Natural i els ajuntaments i partits polítics. Tot allò va encarir l’obra (túnels més llargs, reforestacions...) però va abaratir no només impactes visuals sinó la inserció de l’obra en el paisatge. Amb aquella mateixa manera de fer, amb aquell mateix “estil” hem de vetllar perquè les obres es facin bé. I en les obres, lentes, de la A-2 no crec que s’estigui extremant la cura com es va fer aleshores. I tres quarts del mateix pel que fa a la línia d’Alta Velocitat. L’esborranc de Pont de Molins no s’hauria d’haver fet mai. No vull ni pensar que la inversió del TGV a la ciutat de Girona pugui anar en detriment de l’aminoració de l’impacte ambiental a la resta de les comarques. Hi haurem d’estar vigilants!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada