El dia que els postnacionals van arribar al govern

Divendres continuo treballant i mirant de no fer-me mala sang ( això sempre s’ha d’evitar!) i per tant no em recreo amb el segon dia del debat d’investidura. De bon matí, roda de premsa per presentar les esmenes que CiU ha introduït als pressupostos generals de l’Estat a favor de les comarques gironines. Una cosa és pendre nota de la manera de fer del president Zapatero (memòria gravada amb foc) i l’altra continuar essent útil a la gent d’aquestes comarques. Amb el col·lega Josep Maria Guinart també aprofitem el moment per detallar la gran quantitat de partides pressupostàries que no es gasten. Definitivament convindria que un “auditor extern” (Cambra de Comerç, patronals i sindicats) constituïssin un observatori sobre el compliment dels pressupostos a les comarques gironines. Vull ser més controlat i avaluat. Però vull que siguin controlats els governs. Sense anar més lluny, el socialista de Madrid que està reproduint els vicis de l’anterior govern en quant a incompliment de calendaris i execució de pressupostos. Després reunió d’una hora i mitja amb una persona que es queixa que no li deixo veure el debat i cap a Navata, on se celebra el IV Fòrum de l’Empresa Familiar. A la taula del dinar, presidida per l’amic Josep López de Lerma, tenim una conversa ben oberta i en profunditat sobre el moment polític. Tots els de la taula són gent emprenedora i amb mentalitat oberta que saben buscar solucions i no recrear-se en els problemes. Baixo cap a Barcelona. Durant el trajecte sento l'última mitja hora del debat per ràdio. El president és investit quan falten deu minuts per les set. Transito a l’alçada de la Roca del Vallés. Comença un govern “social i postnacional” segons afinat titular periodístic a la llum del que va ser el discurs del dia anterior. Tinc un punt de tristor, no per la noble i democràtica funció d’oposició de CiU després d’haver guanyat les eleccions. Tinc un punt de tristor perquè estic convençut que el pensament íntim del president investit és el de Miquel Porta Perales, Francesc de Carreras i tots els pares intel·lectuals de Ciutadans: “Ja n’hi ha prou de lligar la institució de la Generalitat amb la causa nacional. A gestionar”. Recordo que fa uns anys Carod-Rovira va utilitzar el seu temps d’un debat de política general per recitar tot el llarg i bell poema “Ara mateix” de Miquel Martí i Pol. Avui no el podria recitar, és clar. I la seva aposta estratègica, que es veu per on va, quedarà frenada pels postnacionals del Baix Llobregat. Els comarcalistes d’ERC i els metropolitans del PSC casats per una causa compartida: apartar-nos. No als de CiU, sinó als que fèiem del catalanisme social i democràtic una forma serena i continuada de construcció nacional. Continuadora d’un fil roig de pensament de més de cent cinquanta anys. En aquest nosaltres hi ha també més d’un socialista catalanista gironí que aquests dies fa el cor fort. Reunió a dos quarts de vuit amb guineans exiliats fortament perseguits per Teodoro Obiang. Quedem al sempre càlid bar del Majèstic. Sopar a les nou del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona. Em posen al costat de Carod-Rovira i la seva esposa. “Bona nit, a veure el menú... millor que no ens diem el que pensem, oi?”. A dos quarts d’onze tertúlia a Com Ràdio. Hora i mitja de debat a cinc bandes. M’he proposat afrontar amb serenitat i superació d’algunes impressions el debat davant els tres apòstols del nou tripartit (els catalans som més aviat púdics tot i que la nova política és la política dels sentiments més pròpia d’altres latituds). Crec que aconsegueixo els propòsit. Només en aquelles primeres hores ja salten alguns indicis de discrepància. Però millor callar i no tapar el soroll somort. De pujada per l’autopista a mitjanit escolto el CD on es reciten els “Diez poemas de amor y una canción desesperada” de Pablo Neruda que em van regalar fa dues setmanes. Una bona manera d’acabar el dia, revisitant les coses essencials de la vida. Per tornar-hi l’endemà.