12 de novembre 2006

El segon tripartit: un artefacte tarat

Parlar clar- Fa una setmana vaig escriure en el bloc amb el títol “Aquesta setmana em mossego la llengua”. Aquell mateix diumenge a la nit es feia pública la reedició del tripartit i, per tant, la suma dels tres perdedors per barrar el pas al guanyador de les eleccions al Parlament de l’1 de novembre. Només van fer falta quatre dies per servir un plat cuinat des de feia mesos. Aquesta, doncs, és una setmana per parlar clar. He deixat passar molts dies i he posat molta distància per escriure aquestes línies sense l'agror i el malestar que hi ha en moltes parts del país.

L’obsessió- Durant la campanya electoral no ens vam cansar de dir: si el tripartit suma 68 diputats, hi tornarà a haver govern dels perdedors per evitar el retorn de CiU a l’executiu. Així ho vaig escriure aquí fa dos diumenges. I així ha estat. En reservats de Madrid, al restaurant basc Errotazar de prop del Congrés, fa mesos, des d’abans de l’estiu, que José Montilla i Joan Puigcercós tenien pactat el segon tripartit que ara li diuen Entesa però que té tots els indicis i el material humà del govern que es va acabar abans d’hora. Hi ha dos tipus de ciutadans indignats: els que creuen en la norma de deixar formar govern a la força guanyadora, els ciutadans que saben que no tot s’hi val en política, i tots aquells votants d’ERC que ha vist com el seu vot servirà per fer president de la Generalitat el que va recollir un 26% dels vots i va perdre cinc diputats. Consideracions ideològiques i nacionals evidents a part. Potser el que alguns venim dient des de fa temps acabarà essent percebut per una bona part del votants d’ERC: en la direcció d’ERC hi domina molt més una obsessió anticonvergent que no pas la prioritat de l’acord i l’entesa entre forces nacionalistes.

L’error- Primera norma en democràcia: deixar liderar al govern al que ha guanyat clarament. Però en el moment polític a Catalunya, s’hi sumen altres factors que Antoni Puigvert va descriure molt bé aquesta setmana en un article a La Vanguardia. El segon tripartit dóna artilleria al Partit Popular, dóna oxigen als Ciutadans/Ciudadanos que en un 75-80% es nodreixen de vots socialistes espanyolistes i consagra una fractura civil forta i profunda que s’estendrà en la vida política dels propers anys. Fer passar el clau per la cabota té les seves conseqüències de curt o de llarg.

El que vindrà- Alguns pensen que aquest serà un govern “sòlid i coherent” però sóc dels que sostinc que en la càrrega genètica del tripartit hi ha el desordre i l’atzagaiada permanent. De fet, el material humà és pràcticament el mateix. I el partit principal encara està més debilitat. Què ens fa pensar que Josep Huguet (el del profund pensament del pit i collons!) avui és diferent de fa un any? Vindrà més del mateix i això porta desafecció de la ciutadania cap a la política. Ens haurem d’esforçar, com mai, a recordar que no tots els polítics són iguals i a mirar d’evitar que la ciutadania s’agafi la part pel tot. Encara hi ha estils diferents de fer política, per dir-ho d’alguna manera. Què ens fa pensar que Joan Tardà no serà l’home de sempre? El PSOE ha optat per fer descansar la vertabració de la seva idea d’Estat en gent com Joan Tardà. Insisteixo: si us plau, no es pensin que tots som iguals.

On era la societat civil?- Posats a parlar clar i de tot. La murrieria catalana també ha lliscat pel paisatge aquesta setmana. Tota aquella societat civil que es posa les mans al cap davant el que ha fet i el que pensa que farà el tripartit, on eren aquesta setmana? A Itàlia, en les últimes eleccions, la patronal en plena campanya va optar per arrenglerar-se amb les propostes de rigor de Romano Prodi per evitar un segon govern de Silvio Berlusconi. Va prendre partit fort i alt i amb totes les conseqüències. No demano editorials demanant el vot per un partit ni patronals demanant el vot (tot i que els sindicats ho han fet). Només demano més caràcter. Un dels problemes d’avui és que a molts dirigents de la societat civil els hi falta caràcter i dir les coses com diuen que les pensen en veu baixa. Ara que no es queixin. I de benvinguda afirmar, com ha fet Joan Rosell, que Montilla “és un bon gestor” és tot un exponent de la murrieria d’un país on alguns pensen que “més val la puteria que ser savi”. Així no es va gaire enlloc ni gaire lluny.

La campanya- No ho podem negar: els convergents som una mica massa de bona fe. Oferim a la societat una proposta basada en la cultura de l’esforç, en la responsabilitat, en la recerca de l’excel·lència... Hem ofert a la societat molt més del que la societat ens arribava a demanar. Això no vol dir que hàgim de renunciar a res ni a cap ideal. Només vull dir que aquest és un país amb poc caràcter i que es creu poc a si mateix. Un país amb política de dibuixos animats. Quan reaccionarà el país, la seva gent? Les municipals són un bon moment.

La prioritat- Tot l’enuig, per dir-ho suau, de votants, simpatitzants i militants de CiU es pot i s’ha de canalitzar en positiu amb la vista posada a les eleccions que tenim a sis mesos vista, les eleccions municipals. Ens hem de concentrar en fer un gran esforç per replegar sota les sigles de CiU gent continuadora del projecte i gent nova que des de sensibilitats diferents –socialdemòcrates, liberals, democratacristianes- tinguin en el nacionalisme la seva prioritat. ERC avui ja no és un referent nacionalista, no és un partit nacionalista, és com el que va ser Euskadiko Ezkerra poc abans d’integra-se en el partit socialista basc. Avui el partit nacionalista som nosaltres i hem de fer un gran esforç per obrir portes i travar complicitats, amb els votants, deixant al seu lloc les direccions dels partits. Directament amb els votants. A fer llista a tots els 221 municipis de les comarques gironines, a anar a buscar la millor gent i la gent que, de cor, se sent en un país que ha rodolat per la pendent del regateig curt i l’ocupació del poder a qualsevol preu. No tots som iguals.
El futur- He rebut molts sms aquesta setmana. És cert que el responsable de les relacions exteriors del govern, en Carod -Rovira – vice-president que no conseller en cap- no parla anglès. És cert que el company Joan Saura, l’amic dels okupes i les sargantanes, serà el capità dels Mossos. Tot això és cert i la indignació és alta. Però ara, com sempre, treball, treball i treball. En els propers dies podrem discutir aquell punt o aquell altre però podem estar orgullosos d’haver guanyat les eleccions. Com guanyarem les properes. D’aquí a quatre anys? Després de resoldre les discrepàncies sobre el quarts cinturó, la interconnexió elèctrica i mil punts més, ho sabrem. Penso que és més del mateix. Però, sobretot, penso que milers i milers de votants d’ERC tindran present que amb el seu vot es farà president a un home que el dia de les eleccions va afirmar que Catalunya anava a les urnes amb el nivell més alt d’autogovern (fotut burro que no sap d’on venim) i que es va passar tota la campanya dient que elegiríem el setè president de la Generalitat. Fotut burro: Montilla serà el president 128 de la Generalitat. Quanta gent està disposada a millorar les coses? Doncs moral de victòria i a treballar.