Aquest divendres Josep Cuní ha pronunciat a Tribuna de Girona una conferència sobre el moment polític des d’una òptica periodística i també, cal dir-ho, de persona amb dimensió cívica i sentit de la responsabilitat civil. Cuní ha dit unes quantes coses amb les que puc estar d’acord. D’altres les redimensionaria. Però, sobretot, hi afegiria, en el moment actual de la política, el paper d’alguns mitjans. Aquesta recent campanya hem vist com diaris amb una pàtina de respectabilitat molt instal·lada en la població preguntaven als candidats sobre el seu plat preferit, quin cotxe tenien, una foto del seu rellotge, de les sabates... també un horòscop i un mitjà escrit ha innovat preguntant a les cinc dones dels cinc candidats sobre el comportament sexual dels seus marits al llit. Posats a preguntar, és una limitació preguntar només sobre el llit. Però és nou que les cinc formacions estiguin sotmeses a aquesta pregunta com si ella aportés quelcom a la conformació del vot a favor d’un bon governant. Certament, em respon en Cuní, les cinc dones s’han avingut a respondre amb major o menor pudor sobre aquest extrem. Com sigui, en la campanya és molt difícil discutir d’idees i projectes. Més que mai és una galeria de frivolitats. Els partits hem entrat en el joc? Sí. Els mitjans en si han invitat o, encara més, han modulat aquest perfil de campanya? També.
Continuant amb l’intercanvi d’idees amb en Cuní i amb els companys del sopar. Alguns mitjans es mouen molt més en la política trepidant de les declaracions i les contra-declaracions que no pas en el camp de la investigació. Vinc a dir que com a representant electe em sento molt poc controlat i avaluat pels mitjans de comunicació i per la societat civil organitzada. I que això no és així a tot arreu. Que hi ha democràcies més madures, menys frívoles, on el control i l’avaluació existeixen. A molts països europeus i als Estats Units. Però aquí, a vegades, sembla que resulta més rentable pujar a la tribuna dir-la de l’alçada d’un campanar que no pas parlar amb propietat de l’objecte del debat. I en aquesta variació del treball al parlament i a l’executiu hi ha fet molt la nova i estreta relació entre mitjans i política. El ponent de la nit ens invitava a fer una política del segle XXI. D’acord, però en els anys que estigui en l’honor, la il·lusió i les ganes de representar els ciutadans, ho continuaré fent mirant la lletra petita i pensant a llarg termini i no pas en el titular de l’endemà. La política no és una professió –tinc ofici i benefici al marge de la mateixa- però la política s’ha d’exercir amb professionalitat. Fa uns quants anys que aquest to s’ha perdut en la política catalana. Bàsicament perquè s’ha espanyolitzat en el sentit que ha adoptat les maneres de fer del periodisme madrileny. I alguns que fins abans d’ahir es deien independentistes sembla que s’hi senten còmodes amb aquesta assimilació.
Continuant amb l’intercanvi d’idees amb en Cuní i amb els companys del sopar. Alguns mitjans es mouen molt més en la política trepidant de les declaracions i les contra-declaracions que no pas en el camp de la investigació. Vinc a dir que com a representant electe em sento molt poc controlat i avaluat pels mitjans de comunicació i per la societat civil organitzada. I que això no és així a tot arreu. Que hi ha democràcies més madures, menys frívoles, on el control i l’avaluació existeixen. A molts països europeus i als Estats Units. Però aquí, a vegades, sembla que resulta més rentable pujar a la tribuna dir-la de l’alçada d’un campanar que no pas parlar amb propietat de l’objecte del debat. I en aquesta variació del treball al parlament i a l’executiu hi ha fet molt la nova i estreta relació entre mitjans i política. El ponent de la nit ens invitava a fer una política del segle XXI. D’acord, però en els anys que estigui en l’honor, la il·lusió i les ganes de representar els ciutadans, ho continuaré fent mirant la lletra petita i pensant a llarg termini i no pas en el titular de l’endemà. La política no és una professió –tinc ofici i benefici al marge de la mateixa- però la política s’ha d’exercir amb professionalitat. Fa uns quants anys que aquest to s’ha perdut en la política catalana. Bàsicament perquè s’ha espanyolitzat en el sentit que ha adoptat les maneres de fer del periodisme madrileny. I alguns que fins abans d’ahir es deien independentistes sembla que s’hi senten còmodes amb aquesta assimilació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada