Els Reis de l’Orient un any més han estat generosos. I especialment escaients amb els CD’s de Raimon amb el seus concerts al Teatre Olympia de París el 1966 i el 2006. En la primera data encara no havia nascut. En la segona, el vam escoltar uns dies després a Madrid al Teatre Lope de Vega amb el mateix repertori (i la mateixa cuidada i modulada veu!) Sóc devot de Raimon per herència familiar i no pas per generació. Perquè aquells discs els vaig trobar a casa llegats pel meu germà gran que es va casar quan jo començava a posar els cinc sentits de l’adolescència en els llibres i la música de la sala de rebre. En aquesta nit de Reis els hem escoltat. I m’emociono amb “El meu país, la pluja no sap ploure...” i amb “Jo vinc d’un silenci”. El país d’avui que he vist pels carrers mentre esperàvem els Reis és molt diferent d’aquell de les cançons. Però venim d’aquí i això ningú ho canviarà. I avui, com aleshores, em sembla que un dels nostres mals és que “la pluja no sap ploure, o plou poc o plou massa. Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre...”. Què han estat sinó aquests últims tres anys?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada