Temes gruixuts- En la placidesa de les nostres comarques, succeeixen fets que en grans capitals o en entorns polítics més oberts i menys beatífics en les relacions humanes – “ai no fos cas que ofenguéssim”- serien matèria de gran controvèrsia. N’apunto dos que crec que han passat amb un perfil més baix del que seria apropiat. En primer lloc: 14 anys després del tancament de la Base Loran de l’Estartit, el Ministeri de Defensa retira residus contaminants, concretament dipòsits de gasoil i oli. Retirada pendent de la intervenció de la Junta de Residus. Poca broma. Segon cas: la mala gestió política i jurídica del xalet Tarrús –gustos a part, edifici classificat- costarà a l’ajuntament de Girona una assumpció de responsabilitats per un cost entre 2’2 i 2’6 milions d’euros. Poca broma. Més que els pressupostos d’inversió anuals. Insisteixo, en un entorn polític més ventilat, aquests haurien estat dos motius de major controvèrsia.
Lluny dels grans acords- Conversa amb Antonio Garrigues Walker fent temps per agafar un pont aeri amb molt de retard: “És època de grans acords, de pactes. No es tracta de reproduir els Pactes de la Moncloa perquè vivim uns altres temps. Però s’ha de reconèixer que la situació que vivim actualment és molt més greu i perillosa que la d’aquells anys. És, de fet, la pitjor crisi de la nostra història econòmica. Una crisi de la que ningú, absolutament ningú, coneix ni la seva profunditat, ni el seu abast, ni la seva duració. Tots els països van a cegues buscant solucions que sens dubte apareixeran però que no estan gens clares”. Són les opinions de l’advocat més important de l’Estat, amb una visió panoràmica de la situació econòmica des dels raig x d’un despatx que veu l’economia empresarial en “strip-teases”. No són paraules apocalíptiques, sinó mesurades. Què feu els polítics? Em pregunten. Desgraciadament en la política espanyola els grans acords ja fa anys que van quedar lluny. Perquè avui qui ens governa no té mentalitat de gran abast sinó de regateig curt, de tactisme.
Pragmatisme econòmic- Les llibretes de les ideologies diuen una cosa però la realitat dura del moment ha obligat a l’administració nord-americana a adoptar unes mesures molt poc americanes: control públic de la majoria del sector financer, de les dues grans entitats hipotecàries i de la major empresa industrial. I a reforçar el poder d’intervenció de la Reserva Federal. D’aquesta crisi n’hem de sortir més lúcids i responsables i no pas més deprimits. Menys serà més.
Afganistan- El govern ha vingut al Congrés dels Diputats per demanar l’autorització parlamentària per l’enviament de 450 nous efectius de l’exèrcit en la missió de Nacions Unides a Afganistan. Concretament aquest increment de tropes ha de servir per assegurar l’estabilitat en les eleccions del 20 d’agost. Hem votat que sí, com quasi tothom. Però Afganistan pot ser l‘Iraq del president Obama, com recorda molt bé el diplomàtic català Francesc Vendrell –ex-enviat de Nacions Unides a Afganistan. Dient les coses pel seu nom: el president Karzai ha governat un país amb notables índexs de corrupció, la producció de cocaïna s’ha incrementat moltíssim els últims anys i el poder talibà ha saltat a Pakistan. La defensa de l’estratègia nova d’Afganistan diu que només és possible la intervenció quirúrgica amb bisturí afilat i molts més efectius – 65.000 soldats nord-americans, 10.000 d’altres Estats aliats de la OTAN. Potser sí, així ho hem avalat. Però també han començat els contactes amb els “talibans moderats” (contradicció en els seus termes?) i l’ombra de l’ensopegada soviètica encara plana per les altes muntanyes del nord d’Afganistan. Pakistan es troba en guerra civil encoberta i en menys de deu anys tindrà més població que Rússia. Els que creien que el president Obama era un pacifista – això havia passat a Europa- patiran un gran disgust.
14 minuts- A la televisió, el temps és or. Una imatge de segons, uns pocs minuts d’unes declaracions...i l’efecte multiplicador és riquíssim sobre el conjunt de la opinió pública. Ara hem sabut que durant les poc divulgades eleccions europees els periodistes de TV3 van dedicar una suma de 14 minuts a dir que no estaven d’acord amb els blocs electorals que defineix la Junta Electoral i que garanteixen equitat en la informació dels diferents partits amb representació parlamentària. Si és discutible el criteri dels blocs electorals, també es discutible gastar 14 minuts de televisió per dir moltes vegades el mateix.
Una sortida per Irlanda- El Consell Europeu d’aquesta setmana ha donat tots els ingredients excepcionals perquè els irlandesos siguin cridats a les urnes el 4 d’octubre amb la il·lusió que a la segona – i última oportunitat- el Tractat de Lisboa sigui ratificat per Irlanda i definitivament encarat per la seva entrada en vigor. Per això el Consell de caps de Govern i Estat de la Unió Europea ha garantit explícitament a Irlanda que l’entrada en vigor del Tractat no afectarà ni la seva fiscalitat ni la seva neutralitat militar ni la posició tradicional del país contrària a l’avortament. De fet, cap dels tres assumptes són matèria del Tractat europeu. Però a vegades la mentida es fa tan gran que no hi ha més remei que seguir la mentida i donar-li carta de naturalesa com ha succeït en aquesta cimera europea. Tot sigui per el sí d’Irlanda.
Vot nou a les municipals- El govern ha incorporat 1 milió 100 mil nous votants en el cens de les eleccions municipals de 2011. Dades oficials del ministre d’Afers Exteriors a pregunta de qui escriu. Suposa un increment del 42% de la població immigrant extracomunitària. S’ha dit sovint que la participació a les eleccions locals és una gran forma d’integració. I així pot ser. Però el criteri adoptat és arbitrari i pervers: els països que permeten votar ciutadans espanyols a les seves eleccions municipals seran els que faran que els seus ciutadans immigrats a Espanya puguin votar, si compten amb amb cinc anys de residència. Criteri arbitrari. Perquè un nord-americà o un neozelandès amb vint anys de residència aquí no pot votar? El criteri ha de ser el d’acreditació de l’arrelament i la integració i no pas el del pas del temps i només per a nacionals de 15 països. Compte amb aquesta dada a l’hora de calibrar les previsions de les properes municipals.
Tres anys de Nou Estatut- El 16 de juny de 2006 els ciutadans de Catalunya que vam anar a votar vam ratificar per referèndum el nou Estatut d’Autonomia. Tres anys després, el desplegament de l’Estatut és molt minso. El problema no és el nou Estatut sinó la poca seriositat amb la que han entomat l’assumpte la majoria governamental que el va votar. Dimecres interpel·laré al vicepresident Chaves: “Como valora el Gobierno el grado de cumplimiento del Estatut de Catalunya que fue ratificado hace tres años?”. Que ningú dispari contra el pianista, que ningú dispari contra l’Estatut. Que es miri amb detall el poder econòmic i polític que s’hauria d’haver traspassat i ha retingut el govern central. Que dimecres Chaves respongui. Al vicepresident Chaves se’l nota com un peix sense peixera. Desprès de tants anys de poder omnímode a Andalusia, ara es fa càrrec que l’han prejubilat en el blanc blau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada