Afganistan

La setmana que ara comencem, tindrem un debat sobre la presència de militars de la OTAN a Afganistan. M’estic preparant el debat que tindrem els portaveus de defensa amb la ministra del ram. La ministra que es nega en totes les seves compareixences a pronunciar la paraula guerra quan fa referència a Afganistan, on hi ha una guerra oberta. Ja són vuit anys de presència a Afganistan en una missió de Nacions Unides que el Consell de Seguretat defineix com a “imposició de la pau”. És clar que quan fa vuit anys que s’intenta imposar la pau i s’arriba a una situació de més violència, s’ha de canviar l’objectiu de la missió. L’informe de Nacions Unides d’aquesta setmana confirma que el 90% de l’opi que es produeix en el món es cultiva a Afganistan. I aquest cultiu alimenta els senyors de la guerra i els talibans. I aquests pacten vots en unes eleccions tacades per les irregularitats. Segona volta el 9 de novembre i fins aleshores una paràlisi de l’estratègia de la missió de Nacions Unides. El president Obama està mostrant uns dubtes preocupants respecte a Afganistan. Corrupció en la dimensió civil i retrocés en la dimensió militar. La regle de tres és senzilla: si amb aquesta força, les tropes retrocedeixen, s’haurà d’incrementar les forces militars. La guerra d’Afganistan i de Pakistan és la guerra contra els que van realitzar els atemptats de l’11 de setembre als Estats Units, del 7 de juliol a Londres i de l’11 de març a Madrid. Els mateixos que volien atemptar en el metro de Barcelona el 2007 i fer una mortaldat de grans dimensions. Aquesta és la batalla que es lliure a Afganistan. I al govern li falta el coratge de transmetre a la opinió pública que aquesta és una guerra amb perills i una guerra que s’ha de lliurar. No és només una plàcida missió de pau.