L’amic Pere Saló, que conec des que tenia 14 anys, em va fer arribar el que a les facultats s’ensenya com a “poders desorbitants i expansius de l’administració”. Vaja, que l’aplicació de la llei va molt més enllà del que diu la lletra i el sentit comú del text legal. En la definició de la zona marítimo-terrestre a la desembocadura del riu Fluvià, el Ministeri de Medi Ambient ha decidit trobar aigües salades per definir la seva competència en costes varis quilòmetres riu endins. El propietaris rurals de la desembocadura del Fluvià es freguen el ulls en veure com els marges dels camps de Riumors i Sant Pere Pescador volen ser definits com a zona “marítimo-terrestre”. La qüestió és fins a on hi ha aigua dolça... un concepte jurídic indeterminat en aquest cas. Exposo el cas a la Comissió de Medi Ambient del Congrés. El conjunt de col·legues parlamentaris de tots els grups aixequen el cap i mostren estranyesa davant tan singular i desgraciada situació. Els dic que això només pot passar en la terra de Salvador Dalí, on la costa arriba fins a Riumors i hi ha una via acabada entre Figueres i Perpinyà que cobra un cànon per fer passar trens...i que no hi passen trens perquè no hi ha via a sud i a nord...surrealisme que ens fa continuadors dels bigotis més sublims de l’Empordà. Els bigotis d’ara són de novel·la negra de segona divisió i vestits pagats i altres misèries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada