No seria gaire lògic fer una referència a l’any 2010 sense recordar que serà any electoral a Catalunya. Ja sabeu quina és la meva militància i les meves preferències polítiques. No cal que en parli. Vull parlar del país i no pas del partit.
Viatjant pel món és quan es pot prendre més consciència de la nostra projecció internacional, del nostre coneixement, de la valoració que es fa de la nostra manera de fer en l’últim segle i mig. I, és clar, si Catalunya s’ha projectat pel món no ho ha fet pensant i actuant com una regió d’Espanya sinó que ho ha fet amb una personalitat pròpia, marcada i alimentada per noves i successives generacions de catalans i catalanes que hem fet la nostra aportació a un cabdal que va transitant.
Avui Catalunya necessita un nou projecte que li doni un nou impuls. El país ha tingut iniciatives que essent positives (consultes populars, l’editorial conjunta de dotze diaris, els pronunciaments de diferents entitats rellevants de la societat civil...) el que demostren és una manca de lideratge institucional.
Avui el partit més conservador de Catalunya és el partit socialista i si alguna cosa s’ha demostrar en aquests dos tripartits és el que socialisme avui governant només ha estat entrenat per retenir el poder, mantenir moltes persones fidelitzades d’una forma acrítica i deixar passar el temps sense formular grans i bones propostes de transformació i modernització de la societat. Ja sé que ara el que més es practica és la crítica als socis menors del tripartit per la seva capacitat de desestabilització del govern. Però el soci major té la major concentració de poder que mai ha viscut la Catalunya democràtica (Generalitat, ajuntaments, diputacions...) i em sembla que a un observador imparcial li seria difícil definir la contribució transformadora i modernitzadora del socialisme català d’ara. Falta projecte, falta relat, falten realitzacions lligades al projecte. Aquest llarg silenci misteriós...era el silenci de qui no té res a dir. Això sí: el socialisme d’ara (que va eliminar el socialisme il·lustrat d’abans) a través de les institucions ha adoptat un criteri de defensa formal (poc eficient, però) de les institucions. Un exemple de quan la funció crea l’adhesió.
De tot això en parlarem els propers mesos. Ja sé que no n’hi ha prou criticant sinó que sobretot convé proposar. D’això també en parlarem els propers mesos. Que el proper any tornem a trobar el camí de la Catalunya que s’aixeca i sap a on vol anar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada