Jugades de poder amb taxista cabrejat de fons

Taxistes cabrejats- Divendres al matí. Els taxistes de Madrid han bloquejat l’accés a l’aeroport de Barajas i cap taxi està a la zona d’arribades. L’alternativa és el metro –ells que tenen metro fins a l’aeroport!-. El motiu és l’aprovació de l’article 21 de la llei Omnibus de liberalització de serveis en el sector del taxi –transposició adaptada d’una directiva europea. Hi hem votat en contra però ha sortit endavant amb els vots ja amics dels socialistes i els nacionalistes bascos i algú altre. Un taxista cabrejat és un poderós agent desestabilitzador del govern. No només per la vaga total que han organitzat i que provoca aquests col·lapses sinó també i sobretot perquè el taxista és un comentarista de l’actualitat incisiu, generalista i amb pocs pèls a la llengua. I no són quatre gats sinó una legió, quasi tants com militars hi ha a l’Estat, són uns 70 mil taxistes i les seves famílies i els seus clients. Els taxistes sostenen que amb aquesta llei les companyies de lloguer de cotxes podran llogar cotxe amb xofer i rebentaran els preus. De fet, el desenvolupament correspon a les comunitats autònomes. Però en aquest assumpte, com en tants de la vida, el que compte en aquest moment és el que sembla i no pas el que pugui ser. Arribo a Barcelona però cap taxista està inquiet exactament pel mateix assumpte. Paradoxes de la societat de la hiperinformació viral.

Jugades pels propers mesos- El Madrid polític autonòmic -quasi un monocultiu del PP- continua tant electritzat i conspirador com sempre. El gat i el gos són Esperanza Aguirre i Alberto Ruíz-Gallardón. La primera nota que la seva hora gran li ha passat –per fortuna- i el segon s’avorreix del seu propi personatge de tants anys que fa que espera que li arribi l’hora gran. Ara els sectors majoritaris del PP a Madrid, els aguirristes, han llançat un nou pla de distribució del poder. La “lideresa” li faria molts il·lusió ser alcaldessa de Madrid. Aleshores la presidenta del Parlament Autonòmic, Elvira Rodríguez (exministre de Medi Ambient i un cervell molt ben organitzat) seria la candidata al Govern autonòmic. I Ruíz-Gallardón? Tindria l’alt honor de ser el número dos de Mariano Rajoy per Madrid. Si els hi va bé, un ministre; sinó, un més en la guerra de successió. La solitud d’un escó com a alternativa a l’alcaldia de Madrid. Operació que beneficia a l’aguirrisme i que fa ballar el cap al besnet d’Albéniz. La segona anotació de la setmana és molt més pròpia del camp del poder nuclear i despullat de presumpte maquiavelisme. Quan Rodrigo Rato arribi a la presidència de Caja Madrid, la seva idea no és pas cruspir-se quatre caixes de “províncies” sinó oferir una fusió amistosa a la Caixa. Bon cop de falç. És com allò de Gas Natural i FecsaEndesa però al revés. Pot ser la vibrant batalla de la propera primavera. El moment polític espanyol, l’estat anímic català ( a l’espera d’un nou hegemonisme en el lideratge polític i civil) i la fortalesa de la Caixa no fan molt plausible l’operació. Però tot s’haurà de moure si els forts volen continuar igual o millor.