La sanitat està traspassada a les Comunitats Autònomes. El govern de l’Estat només nodreix les comunitats a través del sistema general de finançament i de l’anomenat Fons de cohesió. Cada comunitat ha de prestar uns serveis sanitaris mínims d’acord amb la “cartera de serveis” que aproven de mutu acord tots els consellers de Sanitat. Dit tot això, aquesta setmana els socialistes han fet la gran fantasia de vendre la salut bucodental cofinançada públic-privat en nens i infants d’entre 7 i 15 anys com una cosa que faran els socialistes a nivell estatal i amb un marcta “accent social”. Això no serà així. Ho faran, en tot cas, les Comunitats Autònomes. I hi estic a favor, ho hem discutit durant la legislatura. Però la venta ha estat convincent i ben servida. La venta del no res. Es nota que s’acosten vísperes electorals. I Solbes i Salgado posant-hi reserves. Es nota també que ells dos han decidit no ser candidats en les properes eleccions i estan preparant la seva retirada.
16 de setembre 2007
Més places per estudiar Medicina
Compareix per primer cop el nou ministre de Sanitat Bernat Sòria – un altre interlocutor amb qui ens entenem amb la mateixa llengua materna. Carregat de bons propòsits, presenta un programa de govern durant una hora i mitja. Ben bé un programa per quatre anys, però li queden cinc mesos. Una molt bona notícia: li plantejo la falta de places d’estudis en Medicina a les universitats. No pot ser que ens faltin tants metges, que n’hàgim de reclamar de tercers Estats i que la nota de tall d’accés a la universitat per cursar Medicina sigui de les més altes. El ministra Sòria, a diferència de la ministra Elena Salgado, és partidari, d’acord amb la proposta del Grup Parlamentari català, d’incrementar el nombre de places a les universitats. Un metge es forma en uns deu anys. D’aquí a 7-8 anys hi haurà un nombre important de jubilació de metges. Hi podem arribar tard però encara a temps.
05 de setembre 2007
Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya
“Fets, no paraules” deia fa un any un candidat que va perdre les eleccions al Parlament de Catalunya. Doncs això. A la política li convenen molts més debats centrats en dades tangibles.i objectives i no pas en tan bla bla bla.. i polítiques de declaracions i contradeclaracions, de veure qui la té més llarga, la llengua, per dir quelcom que s’evapora en tres dies.
Un cas ben clar. Aquests dies s’està discutint el compliment de l’Estatut en allò referint a la inversió en infrastructures a Catalunya. Aquesta inversió hauria de ser del 18’8% d’acord amb l’aportació catalana al PIB estatal. De govern a govern socialista no van arribar a complir l’Estatut en els Pressupostos de l’any passat. Mal negoci el “govern amic”. Però què en farem de pressupostar molta obra pública si després no es compleix allò pressupostat?
La majoria de parlaments de les societats democràtiques avançades tenen una Oficina pressupostària depenent del legislatiu. Si el Parlament és qui aprova els pressupostos els parlamentaris tenen el dret i l’obligació de seguir el compliment d’allò pressupostat. La seva execució. El programa electoral del PSOE en les últimes eleccions generals portava la creació d’una Oficina pressupostària a les Corts Generals en les mesures de “ qualitat democràtica” de les quals tan s’omplia la boca el president del govern espanyol. Queden pocs mesos per acabar la legislatura i d’Oficina pressupostària res de res. Els socialistes esgrimiran el pretext que s’ha de crear amb el nou Reglament. No és veritat. La veritat és que han donat llargues perquè no es pugui saber la veritat. I la veritat són 0% d’execucions en algunes obres. Que ho preguntin als veïns de la Vall de Ribes amb el Túnel de Toses, que ho preguntin als veïns de la N-II a Lleida amb les rotondes, que ho preguntin als pobres usuaris de la N-340 a Tarragona o de la N-II a Girona. Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya. Catalunya serà forta i respectada a Madrid quants menys vots tinguin PSOE i PP en les properes eleccions generals en el nostre país. I quanta més força tingui el nacionalisme català útil i eficaç
Un cas ben clar. Aquests dies s’està discutint el compliment de l’Estatut en allò referint a la inversió en infrastructures a Catalunya. Aquesta inversió hauria de ser del 18’8% d’acord amb l’aportació catalana al PIB estatal. De govern a govern socialista no van arribar a complir l’Estatut en els Pressupostos de l’any passat. Mal negoci el “govern amic”. Però què en farem de pressupostar molta obra pública si després no es compleix allò pressupostat?
La majoria de parlaments de les societats democràtiques avançades tenen una Oficina pressupostària depenent del legislatiu. Si el Parlament és qui aprova els pressupostos els parlamentaris tenen el dret i l’obligació de seguir el compliment d’allò pressupostat. La seva execució. El programa electoral del PSOE en les últimes eleccions generals portava la creació d’una Oficina pressupostària a les Corts Generals en les mesures de “ qualitat democràtica” de les quals tan s’omplia la boca el president del govern espanyol. Queden pocs mesos per acabar la legislatura i d’Oficina pressupostària res de res. Els socialistes esgrimiran el pretext que s’ha de crear amb el nou Reglament. No és veritat. La veritat és que han donat llargues perquè no es pugui saber la veritat. I la veritat són 0% d’execucions en algunes obres. Que ho preguntin als veïns de la Vall de Ribes amb el Túnel de Toses, que ho preguntin als veïns de la N-II a Lleida amb les rotondes, que ho preguntin als pobres usuaris de la N-340 a Tarragona o de la N-II a Girona. Va guanyar Zapatero...i no hi ha guanyat Catalunya. Catalunya serà forta i respectada a Madrid quants menys vots tinguin PSOE i PP en les properes eleccions generals en el nostre país. I quanta més força tingui el nacionalisme català útil i eficaç
02 de setembre 2007
Per sortir de la politiqueria, per fer política amb sentit
Comença la recta final de la VIII legislatura de les Corts Generals. L’últim període de sessions, que comença demà dilluns i conclourà amb l’últim dia de desembre. Les Corts Generals es dissoldran, molt previsiblement, després de Reis, i les eleccions generals es poden celebrar el 9 de març.
En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.
Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.
Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.
El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.
En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.
Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.
Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.
El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.
El/la donant de semen
Passa per l’Empordà un diputat socialista de Saragossa amb bon senderi i agradable tracte personal. M’explica quelcom que em va passar per alt. Els dos vam ser ponents de la llei de reproducció humana assistida. Els republicans, que no tenien gaires esmenes a negociar, van condicionar el seu suport a la introducció en tota la llei de la forma políticament correcta de “el/la”. Ja saben allò de “Els i les basques...”. Doncs amb l’afany encomiable d’explicitar que de gèneres n’hi ha dos, vam aprovar el redactat “El/la donant de semen”. Estem parlant de donants biològics. Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Vam corregir la barbaritat al Senat. L’estimat Senat posa les coses al seu lloc.
El debat energètic i l'oportunisme polític
El debat energètic és un dels més importants que té plantejat avui Europa. Quin tipus d’energia i el transport de l’energia. Europa ha d’estar en xarxa en matèria de transports però també d’energia perquè no hi hagi illes energètiques i una forta dependència de tercers països o d’Estats no socis de la Unió Europea. França és l’Estat amb més producció pròpia d’energia. Enmig d’aquest debat a les dues parts del Pirineu oriental s’ha creat un moviment en contra de la construcció d’una nova línia de transport d’energia. Es pot i s’ha de discutir, molt, sobre el traçat. Per exemple, fer-la passar per Maçanet de Cabrenys és una barbaritat medio-abinetal. Però alguns del “No a la MAT” n’han fet un principi i una qüestió política que ha arribat fins a un punt en el que ja predomina més el prejudici – el judici previ- que la capacitat de diàleg. Tinc respecte i consideració pels que plantegen un model energètic diferent, tot i que fent números crec que no amb els seus plantejaments no arribem a satisfer la demanda i al final no ens posaríem d’acord. Però tinc molt menys respecte pels partits que agafen els temes al vol per pur oportunisme. Amb el “No a la MAT” així s’han comportat ERC i ICV. Ara el secretari general d’ERC Joan Puigcercós (que també és conseller d’un govern tot i que es nota menys en aquesta dimensió) ha afirmat que la MAT és necessària i que el que s’ha de fer és vigilar perquè es faci ben feta. Aquesta mateixa setmana el Diari de Girona publicava una carta d’un membre de la plataforma contrària a la MAT on expressava decepció per la posició (o falta de posició) d’ERC i per les paraules de Puigcercós. La incoherència es va pagant, en política, a mig termini. I entre les posicions impol·lutes i pures d’ERC de la primavera de 2003 i les de finals de 2007 hi ha un camí de batzegades. Vull dir que ja han recorregut el mig termini i que el balanç no genera confiança ni estabilitat.
Per què no un nou Estatut de Canàries?
Torna poc a poc la remor de l’activitat parlamentària. Com a ponent de la reforma de l’Estatut de Canàries em demanen declaracions sobre si es podrà tramitar aquesta tardor. Afirmo que sí i que tot depèn de la voluntat política. Però manca voluntat política en les files socialistes. Per explicar-ho senzill: la reforma de l’Estatut de Canàries va ser aprovat en el parlament canari amb els vots de Coalició Canària i el PSOE. Va arribar al Congrés i es va aprovar la seva tramitació. En aquell moment el Partit Popular va presentar una gran quantitat d’esmenes contra un Estatut que va arribar a qualificar de “nacionalsocialista”. Ara Coalició Canària governa amb el Partit Popular. Els dos socis han pactat un text de reforma estatutària que demostra que en política autonòmica el PP és un gran falsari. El PSOE es troba amb el primer Estatut que hauria de tramitar amb la possibilitat real que descarrili la negociació a pocs mesos de les eleccions. (“El PSOE retalla l’Estatut canari”, diran els socis de govern). La batalla per un grapat de vots i alguns escons està servida a les Illes Canàries, on es parla amb un accent molt dolç però es practiquen formes polítiques molt meridionals, mediterràniament meridionals, vull dir.
Els escons de Navarra
Conversa amb un polític navarrès. M’explica com l’acord PSN-NaBai ja estava fet i les conselleries repartides amb noms i cognoms. Convé recordar que els socialistes no és que quedessin segons, sinó que van quedar tercers en nombre de vots, però ja tenien la presidència a les mans fins que la direcció federal del PSOE s’hi va interposar. Algunes informacions rellevants tenien. I unes eleccions generals a la vista. Per Navarra s’elegeixen 5 diputats al Congrés. Actualment n’hi ha 2 d’UPN, 2 del PSOE i 1 de Nafarroa Bai. El meu interlocutor dóna per fet que el desgast i el desprestigi que han acumulat els socialistes amb aquesta operació dubitativa farà que en les properes generals el resultat sigui el de 2 diputats per UPN, dos per Nafarroa Bai i 1 pels socialistes. Queda apuntat. Dos diputats de Nafarroa Bai (coalició amb presència del PNB) sumen en un bloc central CiU-PNB-BNG per a una eventual negociació d’una investidura.
La llarga negociació d'un govern a Bèlgica
No és veritat que no succeeixin notícies rellevants durant l’agost. A Bèlgica fa dos mesos que estan encallats en la formació d’un nou govern per la difícil conjunció de famílies polítiques i els plantejaments polítics de flamencs i valons. Fa uns anys, quan es va explosionar la ex-Iugoslàvia, un dirigent polític atinat va afirmar: “Nosaltres ens hem de fixar en l’evolució i les possibilitats de Bèlgica més que no pas en les dels Balcans”. Tenia raó. I Déu n’hi do com va evolucionant la convivència en respecte a les identitats, autonomia de les parts i eficàcia (factor molt important) del conjunt de Bèlgica. Dos mesos sense govern. Possibles eleccions a Polònia a l’octubre. Eleccions a Grècia el 16 de setembre. Eleccions legislatives al Marroc el 9 de setembre on poden pujar molt els islamistes. Tot això és el nostre entorn més immediat. I necessitem diaris que ens informin puntualment d’això, encara que sigui al preu de menjar espai al tauró i al peix manta.
El tauró i el pex manta
Què és notícia? Molts de cops allò que té suport gràfic, fotos o imatges de televisió. Aquesta setmana hem arribat al punt més alt de la deflació informativa de cada agost. És la setmana del ferragosto, que diuen els italians, tot i que amb una calor molt inferior a la de l’estampa del pic de les vacances. No és cert que no succeeixin coses rellevants arreu del món aquests dies. Però alguns mitjans de comunicació llisquen cap a l’entreteniment i la notícia prima. Per això el tauró de la platja del Miracle de Tarragona ha estat la portada de diaris i la primera notícia en alguns informatius de ràdio. A les deu del matí del dimecres, el conductor del programa dels matins de Catalunya Ràdio se li trencava la veu informant de “l’última hora que ha arribat a la nostra redacció” (“entri i acomodis, última hora”) que era la mort del tauró. Al cap d’unes hores Greenpeace informava que cada any es maten a Europa milers de taurons per vendre la carn de les aletes de tauró. Però aquestes morts són en producció industrial i no tenen fotografia. En la societat de la informació es pot crear una gran onada sentimental – que a alguns els hi provoca veritable commoció- amb imatges i un relat ben farcit. Dijous hi havia un peix manta despistat a la platja de Barà. Però el pobre peix manta va arribar quan ja s’havia subministrat la ració del relat de l’animal extraviat a les costes catalanes. Descansin en la pau –informativa- el tauró i el peix manta...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)