Comença la recta final de la VIII legislatura de les Corts Generals. L’últim període de sessions, que comença demà dilluns i conclourà amb l’últim dia de desembre. Les Corts Generals es dissoldran, molt previsiblement, després de Reis, i les eleccions generals es poden celebrar el 9 de març.
En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.
Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.
Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.
El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.
En aquest moment el debat polític a Catalunya té un “fet diferencial” notable respecte al que es pot produir en altres llocs de l’Estat. A Catalunya hi ha un debat molt específic i notable al voltant del recent col·lapse de les infrastructures. L’apagada de llum del 23 de juliol que va afectar a més de 300.000 abonats (s’ha de multiplicar per tres o per quatre el nombre d’afectats) però també els retards en els trens de rodalies i els problemes a l’aeroport d’El Prat. I les cues a les carreteres, els 40 quilòmetres de cua de l’AP-7. Tot això ha fet aflorar un malestar més que justificat entre els ciutadans del país. No només els de l’àrea metropolitana, tot i que alguns mitjans només reflexen el que succeeix allí. També tenim problemes reals o potencials a les comarques gironines.
Aquest és el “fet diferencial” català a cinc mesos del final de la legislatura. Un fet diferencial que no només notem aquí sinó que se’n parla més enllà. Avui a diferents punts d’Espanya es parla dels problemes de Catalunya i a la premsa europea també ha sortit el “col·lapse” català. Un alt càrrec polític del Ministeri de Foment, Víctor Morlan, s’ha instal·lat a Barcelona, com un virrei o un delegat del govern, per fer front al greu desgavell. I ha anunciat l’arribada de l’Alta Velocitat a ciutat de Barcelona per finals de desembre. Pot ser que el tren d’Alta velocitat entri a Barcelona a finals d’any al preu d’un treball contra-rellotge i sense temps de fer suficients proves de seguretat entre El Prat de Llobregat –on es produeixen esquerdes a les cases- i l’estació de Sants. Arribarà l’alta velocitat, 15 anys i mig després que arribés a Sevilla i 21 anys després que la Generalitat va redactar la primera proposta d’Alta Velocitat Barcelona-França a través d’Albert Vilalta. Les mateixes autoritats de l’Estat que han dit que l’Alta velocitat no arribarà a Girona i a la Jonquera fins al 2012 –havia d’arribar el 2004!- també han dit que després de les obres de l’Alta Velocitat s’acabaran els problemes en els serveis de Rodalies. Però no crec que això succeeixi. En 7 anys el nombre d’usuaris diaris del servei de Rodalies de RENFE a l’àrea de Barcelona ha passat de 90.000 a 300.000 persones. Els problemes són més de fons, més d’arrel i més de falta de previsió. Ja és la cançó de l’enfadós que el govern socialista acusi l’anterior govern del PP i els governs de CiU a la Generalitat dels problemes d’avui. Els socialistes porten 3 anys i 9 mesos governant l’Estat i el 20 de desembre farà quatre anys de l’arribada de la fórmula del tripartit –PSC-ERC-ICV- a la Generalitat. Ja és molt de temps per espolsar-se les pròpies responsabilitats i carregar els problemes d’avui en els anteriors governs. I sembla que aquest és l’únic discurs del socialisme català i de Carme Chacón, que sembla ser que serà la candidata per Barcelona al Congrés pel PSC. Un socialisme que també fa servir l’espantall d’un acord CiU-PP –impossible avui després de la ferotge política del PP- i que en canvi van tancant portes a una col·laboració en un escenari possible d’un PSOE guanyador per poc i que necessiti de suport de CiU i el PNB.
Però la política d’ara ha caigut en un curtplacisme –paraula exacte però que encara no està al diccionari- carregat de declaracions i contra-declaracions, de sortides endavant i de debats que s’evaporen en tres dies. És ben cert que el líder independentista Josep Lluís Carod-Rovira, que amb el vots d’ERC va fer president de la Generalitat a José Montilla, ara planteja un referèndum d’autodeterminació pel 2014. José Montilla mentrestant diu que no cal reivindicar infrastructures a través del debat de pressupostos perquè pot atiar “el conflicte territorial” amb “altres comunitats autònomes”. El mateix president que diu que en la política catalana s’ha parlat massa d’identitat i que va començar el seu mandat dient que entràvem en l’etapa post-nacional. Qui és el seu conseller de la vice-presidència proposa un referèndum per d’aquí a dues legislatures segurament com a sortida endavant dels problemes interns del seu partit mentre va investir un president que diu que estem en l’etapa post-nacional. Com una ampolla de cava intensament agitada abans de ser destapada... per provocar molta espuma. Però hi ha molts problemes i reptes més enllà de l’escuma.
El cert és que el que preocupa avui a milers de famílies és la hipoteca que va essent difícil d’afrontar. Un home del sector turístic em comentava aquesta setmana que ha notat que uns turistes que abans feien estades d’una setmana en hotels o apartaments ara només van de cap de setmana. Això són els 1.500 euros més a l’any que s’ha incrementat de mitja una hipoteca en l’últim any. Això és la mossegada de mitja paga extra de moltes famílies catalanes. Aquest és un tema d’avui, més enllà de l’escuma. Com ho són les infrastructures. Com ho és la sanitat. Un pediatre de Ripoll m’explica que la Generalitat ha tallat als cinc anys l’edat d’atenció pediàtrica de la sanitat pública. Del tot insuficient, quan l’atenció pediàtrica, em diu, s’hauria d’extendre fins als 10 o els 14 anys. Després dels cinc anys, els nens i nenes seran atesos per metges de medicina general tot i que encara estan en edat d’atenció pediàtrica. Però, desgraciadament, tot això passa massa inadvertit per aquesta política de paper, de diaris, de declaracions i contra-declaracions. Una política que no m’interessa, una política que fastigueja.
Els reptes dels país són tots uns altres i molt més immediats i importants. Només es pot fer acció, en el camp de la política i en qualsevol camp professional, amb una reflexió prèvia. I el que falta avui és una acció decidida que descansi en una reflexió prèvia, en unes idees clares. Idees clares, en primer lloc, en el sentit de comunitat, de país. Idees clares en el paper d’un govern que ha de transmetre confiança, seguretat i sentit comunitari a la societat. Una acció política que doni motius per l’autoestima i la seguretat. Però el curtplacisme i la política de vol gallinaci no està per això. I des del lloc que el tripartit –més que les urnes- ens han situat, crec que, més que mai, el paper del catalanisme majoritari, constructiu, serè i amb mentalitat de corredor de fons que vol ser Convergència i Unió ha de fer el paper d’aixecar la mirada, fugir de la misèria i de la pugna destructiva i fer propostes en positiu i plantejar solucions. Així afronto aquest últim període de sessions abans de les eleccions. Només així entenc i crec que té sentit l’acció política. Només així els electors podran afirmar: “No tots són iguals”. Aquest és l’anhel que hem de perseguir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada