Principis de juliol sol ser l’època àlgida dels cursos d’estiu de les universitats. Aquesta setmana m’ha tocat anar a dos punts de la geografia espanyola per ser ponent de sengles cursos: a Aranjuez i a Segòvia. D’una manera especialment descarnada noto un estat d’opinió bel·ligerant contra allò català i contra el nou text estatutari. Ho noto molt més que entre les quatre parets – és un dir- del Congrés o que entre els llocs comuns de la política espanyola. Hem de tenir present que durant tres anys seguits tres dels quatre diaris amb capçalera a Madrid les han dit de tots colors i han ultrapassat el límit de la veritat més evident a l’hora de parlar de Catalunya. I no cal oblidar que el quart diari també va tenir els seus moments foscos. Si a això hi afegim el radiofonista al·lucinogen dels matins –“ fot-li fort cap a l’extrema dreta que puja l’audiència!”- i un determinat calfred que ha recorregut a determinats sectors dels Alts funcionaris de l’Estat, tot plegat ha produït un estat d’opinió que ha deixat ferides profundes. Algú pot dir: “Que s’aguantin!”. Però no comparteixo aquesta manera de donar sortida a les situacions de crisis. Ells s’ho han de fer mirar però, en el grau que ens pertoqui, a tots els que hem participat en aquest procés també ens ho hem de fer mirar. Faig referència als gestos gratuïts, a la gesticulació estrafeta que algú pensava que sortia gratis. Ser respectat només serveix per ser escoltat i per poder obrir pas segons els propis punts de vista. I el respecte alguns ens l’han fet perdre. No oblidar mai el front de l’Ebre cap avall! Ni el dels Pirineus cap amunt, tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada