02 de juliol 2006

Sopar amb pingüins


Fa un parell de dies un amic va escriure en la premsa gironina algunes conclusions molt encertades que va treure del sopar de dimecres passat al pavelló de Fontajau en motiu de la visita dels prínceps de Girona a la ciutat. El passat mes de maig vaig fer una conferència de balanç a mitja legislatura de les Corts espanyoles on m’aprofitava d’una cita del llibre d’Enric Juliana per subratllar el món fantàstic que ens hem creat a les nostres comarques. Citava el llibre La España de los Pingüinos de Juliana en el següent punt: “Actuar com si España no existís. Aquí rau la clau. Després de 25 anys d’autonomia són diversos els sectors de la societat catalana – funcionaris municipals, funcionaris autonòmics, mestres, professors i catedràtics, professionals liberals de focus local, periodistes contractats pels mitjans públics de comunicació, treballadors autònoms, modestos comerciants i petits empresaris- que poden viure “com si España no existís”. Aquests sectors no representen a tot Catalunya i ni tan sols s’aproximen a la majoria sociològica. Però, en estat d’excitació o de greuge, conformen una minoria molt incisiva i molt ben representada en els mitjans de comunicació. El seu exponent més representatiu és el català emprenyat, un home inquiet i fins i tot atordit per l’evolució del món (igual que milions d’europeus i igual que milions de ciutadans de tot Occident)”.
Dimecres no hi havia gaires catalans emprenyats però sí molts gironins alegres com pingüins en un garatge. Senyores amb una fal·lera d’anar al servei fregant la taula presidencial, alguns que s’aixequen abans d’hora, altres que els havia fet mandra posar-se la corbata. I una immensa majoria de persones correctes representants de la societat civil gironina més dinàmica, cal dir-ho.
Entre tots, tots els que hi vulguin pensar, haurem de decidir si volem ser una de les demarcacions més riques de l’Estat que es tanca en si mateixa o bé que s’obra i es projecte en el seu entorn geogràfic i econòmic. Vull dir que el paisatge humà dominant de dimecres no era ni el dels Maulets – que no hi eren- ni el d’un grup de dirigents gironins que han fet una aposta per posar Girona en el mapa com ho ha fet Astúries aprofitant les circumstàncies. Hi havia, molt majoritàriament, homes i dones encantats d’explicar el dia següent a casa i a la feina el molt prima que està la princesa i el ben plantat que és el príncep i “a veure si encara sortim a l’Hola”. Ai, ai, la gran bombolla en la que vivim contents i una mica lluny de tot! I mira que Manhattan és aquí a la cantonada, en el nostre món que se’ns ha fet més petit i abastable.