Em va semblar una mica ofensiu el dia que vaig sentir dir que ICV era “la marca blanca dels socialistes”. Però sembla ser que la capacitat d’empassar-se el que calgui és molt gran. D’entrada van decidir quedar-se en el govern en minoria (que havia de ser tècnic però que s’ha convertit en pura màquina de l’aparell del partit socialista). El dimarts d’aquesta setmana el Consell Executiu aprovava el Pla d’Infrastructures que recull just tot el contrari del que defensa ICV. Però en el telenotícies del migdia i en els butlletins horaris de la ràdio pública, ni una referència ni un bri de discrepància. A la tarda Joan Saura diu en veu baixa que no els hi sembla bé i que per això s’han abstingut (agosarats, de debò) i que el quart cinturó no es farà amb ells al govern (amb aquest nom, han dit cíniques fonts pròximes). Jo en sóc favorable, sembla ser que els socialistes també i aquests últims dies el candidat socialista fa uns esforços notables per caure bé a aquells que discrepen de tot el que proposa ICV i ERC. Tots aquests no el votaran, segur, però mentrestant deixarà discrepàncies patents amb els seus socis tripartits. Que és amb qui aspira a tornar a governar. Com un avançament del gran soroll del tripartit que fou i que vol tornar a ser. L’alternativa ja es prou coneguda: una majoria sòlida de CiU per tenir un govern cohesionat, coherent i amb lideratge. Queden menys de cent dies per les eleccions. El juliol ha servit per descobrir Montilla com a candidat. Aquest home que es reivindica continuador d’Enric Prat de la Riba perquè fou president de la Diputació de Barcelona durant menys d’un any i de Lluís Companys perquè fou ministre abans que president de la Generalitat. Em sembla que els castells de focs s’acabaran aviat. Continuarem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada