Una campanya ràpida

A finals d’agost, sobretot a muntanya, en les tardes caloroses es formen uns núvols molt ràpidament que descarreguen amb poca estona. Els ruixats d’estiu. Després l’ambient és molt més net i gens xafogós. La campanya electoral per les eleccions de l’1 de novembre serà una mica com aquesta formació ràpida dels núvols: pocs dies, conformació de l’opinió dels electors i resultats. En uns vuit setmanes. El camí que va de l’11 de setembre als panellets. L’opinió sobre els tres anys de govern tripartit està força instal·lada entre la ciutadania, tot i que haurà transcorregut mig any des de l’expulsió d’ERC del govern i la celebració d’eleccions mentre l’aparell socialista senyorejava des d’un govern que no té majoria parlamentària. Déu n’hi do l’aposta republicana! Però que ningú es confongui: una campanya curta no vol dir senzilla sinó que serà una de les més dures dels últims anys. Poc donada als equilibris i les equidistàncies o al vot de destí incert. Penso que en la campanya es plantejaran tres grans qüestions. 1- Qui pot retornar millor la dignitat a la institució de la Generalitat i la serietat i respectabilitat a la política catalana en el seu conjunt, al marc més que a la pintura. 2- Qui té una idea més global de país a la qual sàpiga servir des de l’eficàcia de la gestió però no només amb gestió sinó amb emoció i ambició. 3- Quin governant té millors condicions per garantir el compliment del nou Estatut al peu de la lletra i sense lligaments ni hipoteques. Per discutir d’aquests tres punts parlarem de política, de bon govern i de partits catalans independents o dependents i condicionats. Sé que als socialistes els irrita que parlem de partits sucursalistes però les paraules i els conceptes ja estan inventats. D’això parlarem, del sucursalisme que encarnaria José Montilla o de la recuperació de la tradició d’un autogovern català no lligat a quelcom tant volàtil com el govern de torn de Madrid. I de persones, de capacitat de lideratge. Com em deia un clàssic del socialisme espanyol: “Aquesta gent que calla tant o és que pensa molt o és que no té gaire res a dir, i he arribat a la conclusió que és la segona cosa”. La campanya podria quedar distreta per una estratagema de posar l’accent en el lloc de naixement. Seria lamentable perquè aquest és un punt que afortunadament no té raó de ser a Catalunya. Diguem que en absolut és un demèrit, i ara!, però, siusplau, no en facin tampoc un mèrit.