Una mica més de Xina

Fa quatre anys que cada agost coincideixo en un sopar amb un emprenedor fabricant de teixits de Sabadell. Aquesta trobada anual és com el termòmetre de l’humor empresarial del sector tèxtil català. Fa quatre anys la diagnosi i les expectatives del compte de resultat eren ben grises. Cada any les coses han anat millorant, però. Quan l’aigua es troba amb la roca, sempre hi ha un llimerol per on continuar fent camí. La reconversió del tèxtil català no s’ha basat només en la deslocalització d’algunes fàbriques allí, que en alguns casos també. Sinó sobretot en el saber fer, en el know-how, traslladat allí. Un saber fer que serveix per abastir un mercat interior creixent (cada cop són més els que consumeixen en un país de mil tres cents milions d’habitants) però sobretot per fabricar teixits xinesos de qualitat amb disseny i assessorament català quasi confós com a xinès. Globalitzats i endavant.
Però no només parlem del capteniment de l’economia. En l’últim número de la revista Foreign Policy hi ha un interessant reportatge sobre la crisi de valors morals a Xina. Fa 57 anys els xinesos van canviar els seus valors tradicionals pels maoístes. Ara van dient adéu a aquesta ideologia, en deconstrucció, escombrada pels novalors sobtadament cristal·litzats d’una capitalisme allí sí salvatge (sense seguretat social ni vacances pagades) i sense tenir una altra guia i ni referent. En dos generacions han destruït els referents tradicionals i els comunistes sense suplir-los per res coherent. L’anèmia moral que pateix la Xina urbana la volen curar els seus dirigents amb una desconcertant barreja de Confuci, Marx i exaltació de l’economia de mercat. Així, els membres més potents de l’emergent societat civil urbana no són consumidors altruistes ni ong’s al servei de causes nobles sinó màfies locals, grups d’estudiants ultranacionalistes, empreses pirates i sectes clandestines. Els estralls de molts errors en mig segle en una zona del planeta que cada cop podem ignorar menys.