La mal anomenada llei de la memòria històrica acaba de passar un debat de totalitat al Congrés dels Diputats. He estat el portaveu del Grup Parlamentari en el debat i segurament és una de les intervencions parlamentàries a la qual he donat més voltes. El tema ha provocat molt debat, com no podia ser de cap altre manera obrir aquest assumpte. Un altre dia en parlaré més llargament, faré l’article explicatiu de la nostra posició. Per fer la intervenció de dijous, el discurs de fons i les esmenes he tingut la sort de tenir hores de conversa amb Jordi Pujol, Josep Benet, Josep Maria Solé i Sabaté, Agustí Colominas, Albert Manent, Vicenç Villatoro... i tantes altres persones. Fa trenta anys es va fer quelcom important: la llei d’amnistia i la Transició política. En les Corts constituents es van aplegar Santiago Carrillo, la Passionària, Manuel Fraga i altres exministres de Franco. Allò va ser important i ara no es pot disminuir. Aleshores es va practicar un exercici d’amnèsia col·lectiva i puntual per permetre el trànsit de la dictadura a la democràcia en pau i amb concòrdia. Al cap de trenta anys només val la pena aproximar-se prudentment a l’assumpte si cap part hi vol imprimir una òptica ideològica determinada. Només val la pena si serveix per afermar la veritat històrica, tota la veritat – que a vegades és incòmode per tots-, el record i el perdó El perdó és una decisió individual però només des del perdó han començat les reconciliacions després de les dictadures sudamericanes i després de l’apartheit a Sudàfrica. I, finalment, el projecte de llei té un punt de petulància quan sembla que parteix de zero en la reparació i la recuperació de la veritat. Hi ha més de 25.000 llibres registrats en el dipòsit legal que s’han publicat sobre la Guerra Civil i el franquisme. Més dels que s’han publicat en tot el món sobre la Segona Guerra Mundial. No demanem a aquesta llei el que els historiadors ja han fet amb rigor durant tants anys. ERC i ICV han tingut una veu amb una clara intencionalitat de tenyir la llei d’un angle ideològic determinat. Malament rai anirem per aquest camí. El net de l’avi republicà, que sóc jo, ha de dir que podem prendre mal si passem de l’amnèsia col·lectiva a Paracuellos i els descontrolats, o no tant, dels pobles i ciutats de Catalunya. Tot allò va ser una gran desgràcia per a tots. Que va començar a partir d’un fet inqüestionable: un cop d’Estat contra la legalitat democràtica. Val la pena tornar-hi ara? Amb els nostres vots hem tombat les visions del PP, ERC i ICV però queda molt camp per córrer i per discutir sobre aquesta llei. Molt recomanable l’article de Jordi Pujol aquest dijous a La Vanguardia. El dia no va ser casual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada