Ja tinc parella lingüística. M’he acollit a la iniciativa de trobar-me un cop per setmana amb un immigrant nouvingut que vol aprendre català. És una iniciativa que hem adoptat tots els parlamentaris de CiU a partir de la proposta de la Plataforma per la llengua. La meva parella lingüística, L.C., la vaig conèixer el dilluns d’aquesta setmana. És senegalès, té trenta tres anys, és de religió musulmana, té una dona i tres fills a Dakar. Allí feia de professor de francès i cobrava l’equivalent a 60 euros als mes. Va decidir venir a “el primer món” per guanyar-se millor la vida i transferir diners als seus familiars. També al seu pare, de 92 anys, que va ser combatent francès de la Resistència. Un senegalès de l’exèrcit gaullista. I li pregunto, fent un cafè, com va arribar fins aquí. Hi va arribar amb una barcassa – cayuco en llengua d’una ètnia de la zona de Mauritània-. Des del Senegal. “Quant dies va durar el trajecte?”, li pregunto. “Entre cinc i sis dies”, van perdre la noció del temps. Ens entenem entre català, castellà i francès. “Van morir persones durant el trajecte?”. “Sí, i alguns eren amics”. “Què vareu fer?” “Tirar-los al mar”, em respon. “I quan et van cobrar per el viatge?”. “1.000 dòlars”, em contesta. 1.000 dòlars al Senegal és molt i molt de diner. La meva parella lingüística té ganes de parlar bé el català perquè veu que és la llengua d’aquesta terra, com ell té una llengua pròpia diferent al francès. També veu que és la llengua d’aquí tot i viure a Salt on s’escolten tantes llengües. Els nous catalans, els novíssims. Estan al nostre costat i el millor és parlar-hi i conèixer-los. I tot parlant, aprendre... català en el seu cas...i un millor francès, en el meu cas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada