30 de març 2009

Una retirada gens multirateral

Dijous a quarts d’una. Estic treballant des de casa. És festa a Madrid. El telèfon sona menys i es pot treballar bé. Em truca Germán Rodríguez de part de la ministra des de Kosovo. En Germán és un olotí que és el vocal assessor de la ministra Carme Chacón per afers parlamentaris. Em diu que la ministra comunicarà de forma imminent la retirada de les tropes de l’exèrcit espanyol de la missió d’estabilització i pacificació de la OTAN a Kosovo. M’informa com a portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Defensa i em diu que serà una retirada ordenada i pacífica, pactada amb la OTAN. A quarts de quatre de la tarda RNE em demana una valoració de les crítiques del secretari general de l’OTAN a la retirada “unilateral”. Divendres arribarà la dura crítica del govern nord-americà de la nova presidència Obama. Un error de primera magnitud. Contra Bush es vivia millor? Participar en un món amb responsabilitats compartides i un paper rellevant d’Europa com proposa Obama vol dir assumir riscos. Aquesta mania de la política exterior espanyola actual de caure simpàtics a Sèrbia i Rússia per ser els “interlocutors qualificats” dels “altres” davant la Unió Europea i els Estats Units. Finalment, el president del govern ja entra en camisa d’onze bares tenyint l’error d’aposta de coherència pel fet de no haver reconegut la independència unilateral de Kosovo. Per què la retirada ara i no fa pas un any? Si aquesta és la raó de fons – que no ho és- encara fent més amics entre els 22 estats de la UE que sí han reconegut Kosovo i amb els Estats Units de govern demòcrata. Un cert perill d’aïllacionisme internacional per pura malaptesa, turpitud, rudesa, barroeria...