Recurs contra l'Estatut, urgent moviment de fitxa

Mentrestant- A finals de març va fer quatre anys que el Congrés va votar definitivament l’Estatut de Catalunya vigent. El 18 de juny farà quatre anys que l’Estatut va ser referendat a les urnes ( més baixa va ser la participació en el referèndum d’Andalusia i ningú en parla per fer mal). Fa més de tres anys que el Tribunal Constitucional intenta dictar una sentència sobre la constitucionalitat de l’estatut. El Tribunal Constitucional s’ha de pronunciar pel recurs del Partit Popular (gran dany emocional en les relacions entre el gruix de la societat catalana i aquest partit amb dificultats per entendre el factor català) i el recurs presentat pel Defensor del Pueblo, dirigent històric del socialisme espanyol. També hi ha alguns recursos de Comunitats autònomes sobre temes més parcials. Divendres 16 d’abril a quarts de tres. Dinar de l’Artur Mas amb joves emprenedors de la Garrotxa al restaurant l’Arengada d’Olot. En Mas rep un sms que li informa que ha descarrilat la intenció de dictar una sentència. Ensenya el missatge escrit a en Josep Maria Corominas i continua parlant dels temes del dinar amb concentració. Fins uns vint minuts després no ens comunica la notícia, en primícia, a la concurrència. Un autocontrol notable. Com a catalanista, no pas des d’una visió partidista, m’agrada que el Tribunal Constitucional s’hagi tornat a entrebancar en la sentència de l’Estatut. Més mesos de desplegament del text plenament vigent, més temps de continuïtat legal, més temps per demostrar que res es trenca i que molt es pot fer. Més temps per deixar en evidència un Tribunal Constitucional extravagant i estrafet, desfigurat i esquerdat. Els tribunals constitucionals van néixer a Europa abans de la segona guerra mundial, el primer a Àustria. En una època de desconfiança cap a la democràcia i els parlaments. Aquella desconfiança va desembocar en el totalitarisme que va recórrer part del continent. El paper dels Tribunals Constitucionals grinyola. És el primer cop en trenta anys de democràcia que una llei ratificada per referèndum és sotmesa a revisió de constitucionalitat. És legal, però presenta un xoc de legitimitats evident. El recurs es podreix.
Deu negrets- Com en la novel·la d’Agatha Christie. Dels deu magistrats que van votar el divendres – dels dotze, un va morir i un va ser recusat- quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys. Quatre més caducaran el seu mandat la propera tardor. I en quedaran dos per el proer mandat. Segurament el cas més camaleònic és el del magistrat Manuel Aragón, nomenat pel Govern, proposat per l’actual ministre de Justícia Francisco Caamaño quan era secretari d’Estat i negociador de l’Estatut. Aragón és de l’escola del ministre de justícia, diuen. Però, Aragón, encara més, està temptat per l’oferta de l’ala de magistrats proposats pel PP de ser nomenat nou president si entregava el seu vot a l’ala més radical contra l’Estatut. I així va ser. I ara el nou ponent de la sentència és un magistrat del sector conservador, Guillermo Jiménez. A primer cop d’ull, aquesta és una maniobra per prendre el control del Tribunal per part del sector més reticent a l’Estatut. Però aquesta és una jugada amb risc. Una maniobra incerta Perquè l’explosió pot ser encara més virulent. Jiménez té caducat el seu mandat des del desembre de 2007. Em sembla que el més intel·ligent que s’ha proposat ha estat recusar els magistrats fora de mandat –quatre, en mig any vuit- per part del Parlament de Catalunya. Hi ha raons. I la crisi política i institucional està servida. Mentrestant, l’Estatut continua plenament vigent. Que Catalunya es torni a vertebrar políticament i ja veure’m on desemboca tot aquest gran despropòsit.